dissabte, 24 de desembre de 2011

BIBLIOGRAFIA


  • AA. DD. Cinco miradas sobre la novela histórica. Ed. Evohé, 1ª ed. Madrid, 2009. ISBN: 978-84-936908-6-1. 144 pàgs.
  • AADD. La novela histórica. Teoría y comentarios. Ed. EUNSA, 2ª ed. Pamplona, 1998. ISBN: 84-313-1569-5. 194 pàgs. 
  • De Miquel, Maria Antonia . Cómo escribir una novela histórica. Ed. Alba, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8428-959-3. 110 pàgs.
  • Fernández Prieto, Celia. Historia y novela: poética de la novela histórica. Ed. EUNSA, Pamplona, 2003. 2ª ed. ISBN: 84-313-2108-3. 242 pàgs.
          Enllaç a la bibliografia d'aquest llibre.
  • Eco, Umberto. Apostillas a El nombre de la rosa. Ed. Lumen, Barcelona, 1984.
  • García Gual, Carlos. Apología de la novela histórica y otros ensayos. Ed. Península, Barcelona, 2002.
  • Jurado Morales, José (ed.). Reflexiones sobre la novela histórica. Universidad de Cádiz, 2006.
  • Lukács, Giorgy. La novela histórica. Ed. Grijalbo, Barcelona, 1976.

divendres, 23 de desembre de 2011

Teoritzar sobre la novel·la històrica

"Ha tornat la guerra freda? Això pot semblar llegint la novel·la de Guillem Martí (amb la col·laboració de Jordi Solé), Cremeu Barcelona!, publicada en català per Columna i en castellà per Destino, tot sota el segell de Planeta, i amplament avalada pels mitjans de comunicació, des de TV3 fins a El País. No puc jutjar-ne els mèrits literaris, tot i que em sembla que no figurarà entre les obres que mereixen tenir un lloc en la història de la literatura. Sí, en canvi, que puc judicar la imatge històrica que s'hi dóna i la fonamentació del que s'hi afirma, ja des de la faixa de les solapes del llibre, és a dir, que es basa en un suposat fet real: l'ordre no acomplida de destruir Barcelona el gener de 1939, just abans de l'entrada de l'exèrcit franquista. A la solapa sens diu que abans descriure aquesta novel·la a quatre mans, Guillem Martí havia fet un treball de recerca sobre la història de Miquel Serra Pàmies, oncle avi de l'autor. El treball fou publicat a l'Escola Pia de Nostra Senyora i penjat a Internet, a l?adreça www.edupolitiques/_pdf/PremiELluchtreballguanyadorpremi.pdf, en obtenir el 2006 el primer Premi Ernest Lluch de Ciències Socials i Polítiques. No era un mal treball escolar, però de cap manera es tractava dun treball d'història prou acabat, per la insuficiència de les bases documentals del que shi sostenia i per la precipitació en les interpretacions i les conclusions.


Malauradament, Guillem Martí ha mantingut fil per randa aquella primera aproximació a la història de Serra Pàmies, l'ha convertida en definitiva veritat històrica i, davant la incapacitat, o la impossibilitat, de fer-ne un llibre d'història, ha pretès substituir-lo per un relat novel·lat, que en dir que s'ajusta als fets reals constitueix una estafa intel·lectual. No és el primer, però la moda de la novella històrica fa que alguns pensin que poden inventar-se la història sota la fórmula, més popular i rendible, de novel·la. Un risc amb conseqüències greus per l'escàs hàbit de lectura històrica al nostre país i pel certificat de veritat que sembla donar l'aval dels mitjans de comunicació, i més si són públics.

Miquel Serra i Pamies enllaç imatge

Anem al gra. Com explica Guillem Martí en la introducció del seu treball escolar, tot arrenca duna carta que Miquel Serra Pàmies (Reus, 1902-Mèxic 1968) envia al seu germà Josep, el 1949, des del seu exili a Mèxic, en el que es feia al·lusió, en poques línies, a un episodi del final de la guerra civil, episodi que és el nucli central de la novella. Segons va escriure Serra Pàmies, poc abans de la caiguda de Barcelona hauria participat en una reunió conjunta del PCE i del PSUC, amb els responsables de demolició sota les ordres de Líster, en la qual es decidí tota una sèrie de destruccions: algunes fàbriques, totes les instal·lacions del Port, La Barcelonesa del carrer de Mata i la tèrmica de Sant Adrià i, finalment, volar els túnels del Metro. Per això, deia Serra Pàmies, comptaven amb milers de tones de trilita i milers de tones de munició, sobretot dartilleria, emmagatzemades al Metro. Ell mateix s'havia proposat com a responsable de l'operació, per boicotejar-la, i per aquesta raó no es va portar a terme l'acció que, sempre segons Serra Pàmies, hauria suposat la destrucció duna quarta part de Barcelona i la mort d'uns dos cent mils ciutadans. Què hi ha de cert en tot això?

Doncs que no hi ha cap altre document que ratifiqui l'episodi, ni cap rastre a cap de les memòries dels protagonistes de la guerra civil, ni polítics ni militars, ni comunistes ni anticomunistes. 'Lúnic que hi ha de cert és un record, deu anys després, de Miquel Serra Pàmies confessat en privat i en termes tan genèrics que, ja d'entrada, han de posar l'historiador sobre avís respecte a la seva fidelitat. La interpretació històrica sha de fonamentar en el treball crític de la documentació, i no es pot donar cap font per definitiva si no és analitzada i contrastada. Aquesta manca d'anàlisi i contrast és el que feia incomplert el treball escolar de Guillem Martí i el que converteix el seu intent de novella en una poc més que una calúmnia, disfressada de literatura.

És extraordinàriament estrany que una decisió presa en comú i que requeria alguns preparatius no hagi estat esmentada per ningú, absolutament per ningú, ni abans ni després de la carta. Verificar la fidelitat del record de Serra Pàmies es fa difícil dentrada, ja que ell mateix no dóna cap indicació concreta sobre les característiques de la reunió i sobre els que hi haurien participat. A la novel·la, Guillem Martí diu que hi eren Comorera i Vidiella, sense cap base que ho fonamenti; ni tan sols la carta del seu parent. Es tractava duna reunió de direccions? O dels secretariats militars dambdós partits? Qui lhavia convocada? Hi ha molts interrogants sobre la naturalesa de la reunió, tal com la refereix Serra Pàmies, i no és el menor la seva presència mateixa en ella. Cal tenir en compte que en aquell moment Serra Pàmies no formava part del nucli de direcció del PSUC: nhavia estat apartat a lagost del 1938 precisament com a conseqüència de la seva confrontació amb la direcció del PCE i no gaudia de confiança ni per part del PCE, ni per part de les autoritats republicanes; de manera que es fa difícil acceptar que formés part duna trobada on shavia de tractar un tema tan delicat. (...)

Crema Barcelona? o la suplantació de la història, José Luis Martín Ramos. Revista L'Avenç,  412, maig 2015, pàg. 6.

L'autor (Barcelona, 1948) és catedràtic de la UA Barcelona i ntic director de la revista. És autor de La reraguarda en guerra. Catalunya 1936-1937 (L'Avenç, 2010) i a punt de publicar-ne la segona part Tereritori capital. Catalunya 1937-1938.

J.L. Martín Ramos, enllaç imatge

-oOo-

MIRADOR / LITERATURA
ORGULL | SACRIFICI
El Club Editor reedita, revisada, la traducció que Joan Sales va fer d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski, una novella construïda com un edifici neoclàssic, el poder de la qual descansa en el lent desplegament de la prosa.

La limitació dels textos de Twitter a un màxim de 140 caràcters ha consolidat una transformació que es va iniciar amb el telègrafi que sha accelerat amb laparició de nous dispositius de transmissió instantània: dio, telèfon, teletip, televisió, xarxes socials. Ara l'exigència s'ha disparat. Ja no ens conformem amb la brevetat, sinó que exigim el llacet de la sorpresa, de la ironia, de l'humor, de vegades tot junt. Les ficcions del segle XXI incorporen centenars de frases brillants, de sentències citables, de rèpliques que no podria rebatre ni el sofista més experimentat. En canvi s'en ressent l'arquitectura, o si voleu el sentit general de la història, sigui novella o pel·lícula. L'acumulació d'espurnejos enlluernadors està guanyant la batalla a aquella vella glòria, la coherència. Fins i tot a les ficcions que pretenen representar el passat hi apareixen personatges anacrònics que en comptes de parlar piulen. Certament, els aforismes existeixen des de l'antigor, però es concentraven en determinats llibrets o eren expel·lits per personatges genialoides. Quin sentit té llegir una novel·la presumptament històrica que clona els mecanismes retòrics de la modernitat? Les úniques novel·les que tenen el dret d?anomenar-se històriques són les que s?han escrit generacions abans que nosaltres nasquéssim. Un llibre com Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski (1821-1881) no només se centra en debats que ara han deixat de ser omnipresents, sinó que s'articula com un edifici neoclàssic, amb llargs panys de paret i passadissos de passos perduts, sense vidrieres ni efectes espectaculars sinó confiant tot el poder al lent desplegament de la prosa. Ara per ara, submergir-se en una novel·la del segle XIX és la millor manera de viatjar en el temps, ja que ens imposa els temes, les formes i sobretot el ritme de l'època en què va ser escrita. Encara que Els germans Karamàzovincorpori tan sols una dotzena de frases piulables, inclou discursos de trenta pàgines i biografies que es poden entendre com a novelles dins la novella. El que impressiona més del llibre és que sembla escrit duna tirada, com si lautor no hagués tingut ni un moment de dubte, sinó que s'hagués dirigit directament al punt final a través del recorregut més curt possible, rodejant els accidents de terreny, sortejant obstacles i construint ponts.

CRIM´I JUDICI. A continuació miraré de reproduir la meva lectura seguint les quatre parts del llibre. La primera presenta el pare, Fiodor Karamàzov, luxuriós fins a la crueltat, com un perillós insecte, l'home que no troba lletja cap dona i a qui l'herència de dues vídues permet viure de renda.Ara per ara, submergir-se en una novella del segle XIX és la millor manera de viatjar en el temps, ja que ens imposa els temes, les formes i sobretot el ritme de l'època en què va ser escrita.També sens presenten els tres fills: el religiós Alioixa, el sensual Dmitri i el culte Ivan. El pare i Dmitri estan enamorats de la mateixa noia, Gruixenka, vulgar i perversa.

Durant la segona part, a aquest triangle inicial se nhi afegeix un altre, el que formen els germans Dmitri, Ivan i Kàtia, aristocràtica i recargolada. A la tercera part, Dmitri i Gruixenka es reconcilien de manera aparatosa. Mentrestant, però, el pare apareix assassinat. El principal sospitós és Dmitri, tot i que també podria estar-hi implicat un fill natural del mort, Smerdiàkov, que ve a ser el quart germà Karamàzov.

Les tres primeres parts del llibre tenen unes dues-centes pàgines cadascuna, però la quarta, que narra el judici, supera les tres-centes. Els quatre germans parlen entre si, un es penja, un altre té al·lucinacions febrils. Gruixenka i Kàtia visiten Dmitri a la presó en l'escena més dramàtica d'un llibre on aquestes escenes sovintegen. Per la seva banda, el fiscal i la defensa pronuncien discursos de trenta pàgines cadascun, però el que pesa en la sentència més és la carta inculpatòria que presenta tia. Després es planteja un pla de fuga, que no sabem com acaba, ja que el que hem llegit és tan sols la primera part de la novella, que tan sols havia de servir per entendre la segona, que Fiódor Dostoievski no va viure prou per escriure.

A partir d'aquest resum, necessàriament matusser, és possible que algun lector cregui que som davant una novella romàntica o d'intriga. I, efectivament, en Els germans Karamàzov coincideixen aquests dos gèneres, però encara més el de la novella moral. Perquè Dostoievski incorpora tot de personatges que, sense relació directa amb la trama criminal, conversen llargament sobretot amb Alioixasobre la justícia terrenal, la divinitat, lEsglésia, les necessitats humanes, lexpiació i la resurrecció de la carn. Un daquests personatges és el místic Zossima, que té un protagonisme destacat durant la primera meitat del llibre. Alioixa també es veu involucrat en una trama parallela, la que es relaciona amb la família Sneguiriov. (...)

Vicenç Pagès Jordà, article revista L'Avenç, núm. 62, maig. 2015, pàg. 62.

2014 Premis Nacionals Cultura 3198 resize.jpg
Pagès i Jordà recollint el Premi Nacional de Cultura 2014
Naixement
14 de desembre de 1963 (51 anys)
Nacionalitat
Ocupació
Escriptor, crític literari, professor
Guardons

font: Viquipèdia: enllaç

-oOo-
Potser no té massa sentit
Tinc clar que és un subgènere de la pròpia novel·la, com ho pot ser la policíaca, d'espionatge, i poca cosa més, ja que els grans èxits de vendes o els exercicis diletants que fan en nom propi o amb sinònims els personatges coneguts per altres activitats que no sia definir-se com a escriptor, d'antuvi, poden ser qualsevol cosa.

Pel que es llegeix hi ha vàries classificacions de novel·la històrica, es descarta per tant la poesia, els contes i tota mena d'exercici que com sempre vol ser novetat, i acaba sent biografia, emmascarada en el que és més fàcil d'escriure, el dietari. Allò pueril d'"estimat diari", és el que els exercicis dels tallers d'escriptura, es deu, simplificant, col·locar en primer instància per escriure com a mínim un guió cinematogràfic o una obra de teatre. Gèneres encara més menors, quant estan fets per ser filmats o representats, dirigint-se l'atenció del receptor de la literatura, cap a imatges i no paraules escrites. És factible, però no és ampli, el seguiment d'autors no massa consagrats a partir del teatre o guió. No diguem encara, l'opera, poca gent és capaç de recordar el nom dels llibretistes musicals a no ser que coincideixin amb els creadors, inclús amb els cantants o grans estrelles líriques de tots els gèneres, fins i tot els folklòrics.

Establir unes categories
Tant de bo, aquí pugui , ara és difícil aventurar una xifra concreta:

1. Novel·la històrica, amb protagonistes reals, molt coneguts en el camp de la política, i força documentats en totes les èpoques històriques. Abastaria des de protagonistes anònims de la prehistòria, protohistòria i història actual; barrejant-se amb els distints modes de producció: comunisme primitiu, asiàtic, esclavatge, feudalisme, capitalisme (1789-2012) i pseudo socialisme (1924-1991). Per edats: prehistòria, antiguitat, medieval, moderna i contemporània. I allò  amb menys ideologia o èpoques artístiques: prehistòria, Egipte-Mesopotàmia, Xina dinasties, Amèrica precolombina, cultures tribals, antiguitat Grècia-Roma, Romànic-Gòtic, Renaixement-Barroc-Rococó, i arts dels segles XIX, XX i XXI que simplificant tindrien una fita partionera per sota o per sobre, en l'impressionisme francès (1874-1884). És una proposta per encabir personatges, moments i desenllaços dramàtics. L'anoto a MATERIALS SOCIALS i a la genial divisió francesa ara mateix: ESQUEMES

Els autors acostumen a documentar-se molt bé, però l'èxit de les vendes és voluble, i molts best sellers són veritables exercicis de literatura vulgar, que millor farien de col·locar-se per fascicles als diaris: El Codi da Vinci per exemple, les de Follet, recursos fàcils i llenguatge estàndard, sense donar l'opció a l'enriquiment verbal del lector i no diguem del traductor. Però també la pedanteria d'Umberto Eco, que amb El Nom de la Rosa, es va fer tancat i abstrús, sort en varem tenir de l'altre gran llenguatge contemporani: el cinema.

A les llibreries, que no a les biblioteques, apareixen a gavadals, manta de vegades al costat d'un subgènere totalment pulp i lacrimogen, les novel·les d'amor; o les poc cerebrals de ciència ficció, no confondre amb el terror més exquisit, des del grup de Blomsbury fins a les novel·les de Burghes (una traduïda per Q. Monzó al català) i no recordo qui, que inspiraren films de tipus fantàstic com La taronja mecànica o Blade Runner.

Els fòrums com el que faig publicitat més avall i crec que en els clubs de lectura, deuen dir la seva i anotar amb estrelletes el bo i millor de cada moment, jo ho anoto en altres pàgines d'aques bloc.

2. Novel·la història amb personatges del tot imaginaris, però molt ben ambientades i tanmateix claus com a font per als historiadors. En aquest sentit els russos baten rècords, se'n porten totes les medalles, i pàl·lidament la resta ens dediquem a imitar-los. Fins a l'extenuació, la crítica ens recorda que el món de la literatura després de l'enfrontament entre Tolstoi i Dostoievski ha perdut imaginació. I com que un hom llegeix, espera que la imaginació, l'atreviment, i fins i tot la inconsciència li permeti anotar grans dualitats contemporànies:

  • Littell-Dostoievski contra W. Grosmann-Tolstoi
  • Vargas Llosa-Dostoievski contra García Márquez-Tolstoi
  • A. Baulenas-Dostoievski contra J. Cabré-Tolstoi
  • Isabel-Clara Simó-Dostoievski contra les tolstoianes insufribles T. Pàmies i M. Roig (tot i que aquesta darrera és la millor periodista que mai ha tingut Catalunya, (i bona historiadora).
  • Baroja-Dostoievski contra B. Pérez Galdós-Tolstoi
  • El millor Cela (Mazurca...)-Dostoievski contra la figura incommovible de les ètiques dels Juan Goytisolo i sobretot M. Delibes, tolstoians.
  • Roberto Bolaño i el seu grup (Oswaldo Lamborghini) són el dimoni de Dostoievski, Tolstoi resta com un comte sentimental que escriu cartes quasi epigòniques al pacifista Gandhi.
Segons com, classificar com a novel·les històriques aquesta mena de narracions esdevé un exercici dolorós, i en aquest bloc, un hom ho fa amb totes les precaucions del món, és el darrer cas de Georges Perec, La vida manual d'ús.


Per acabar, tot faria pensar que un no donaria masses coses com inalterables en aquest gènere, descobriments recents i molt bons han estat S. Posteguillo, sense parlar de Rutherfuld, però hi ha temàtiques com l'holocaust que ara és novel·la sobre la vida de Neus Català, o el ja frivolitzat -L'Avenç d'aquest mes- exercici del cantant Lluís Llach, Llavis pintats al qual s'ha criticat com a poc rigorós amb l'època. I que no costa gaire, punyeta! Documentar-se com ho fa l'Andreu Martín, sense renunciar a la sang i fetge, o com el genial Eduardo Mendoza fa sobre la ciutat de Barcelona, aquesta sí -La ciutat dels prodigis- què és la gran novel·la de Barcelona. El que passa és que Catalunya dona bons contistes, alguns mandrosos com en Quim Monzó, ja li va bé fer recopilacions imaginatives, i aparcar en el calaix un llibrot que superi les quatre-centes pàgines. Suposo que paga bé La Vanguàrdia (ara sí amb accent obert). No ho dic amb retrec, gaudeixo la lectura d'aquest escriptor, per això se'n parla tant, i el recomano. Però com un amic diu, els contes són com els acudits, hi ha el pesat que se'n recorda de tots, mentre que una part de la humanitat: incapaços de recordar-ne no més d'un parell, per allò de no passar per avorrits.

Va bé llegir filosofia, si no té massa metafísica; assaig literari, quan ve dels propis creadors i és sincer, millor que el tediós Quadern gris de J. Pla, el petit llibre de J. Cabré, l'Entre paréntesis de R. Bolaño. O per citar-ne un impactant Viatge a Rússia de J. Roth, encara no traduït al català, o la Natalia Goncharova de la Marina Tsvietáieva, o un assaig enlluernador de R. Walser sobre art. Tot és gratificant i estimula. La poesia pot ser històrica com Homer, José Hernández (Martín Fierro) o Neruda (Canto general). En teatre, Valle-Inclán, Casona (El caballero de las espuelas de oro). Però la novel·la històrica és allò complicat, un gran repte, per a un lector voraç. I recordeu, si voleu saber la veritat, al CDU 9 HISTÒRIA, BIOGRAFIA, GEOGRAFIA. Per cert, Armand de Fluvià treu un llibre nou, és qüestió de comprar-lo.



Manual d’heràldica i tècnica del blasó. Amb apèndix de Diccionari d’heràldica (“Galerada i ICGenHer”). B. 2011, vegeu el seu bloc >>>>







(Continua)

Més sobre José Hernández, cito literal:
Cuando me penetré fue como comprarme una estola de Visión,
¿Cuándo? Cuando me penetré fue como COmprarme una estola de visión. Ahora se mesa los cabellos el loco de frac en el burdel. Pero ahora ya sólo queda (el dintel) la cáscara del dintel, y no quedan ni siquiera las pupilas, el ojo del mal vivir sólo el loco del frac, mi pap (tan boludo el chiste del opa —¡boludo!— esquizofrénico) que solo ya se mesa los cabellos en el burdel. Pienso en la sierva riojana y pienso —como el culo— en mi garcha y recuerdo: «¿Quién vomitó hoy sobre la alfombra scotch?». Y el culo siempre se lo entregué al marido, no a, sin embargo. Pero, Grullo, ni al primer/boludo/ que pasara por la calle, un tanque: piloteando con oruga. ¿Por qué José Hernández se convirtió en un fanático de Hegel, por qué «el arte es cosa del pasado» (tubo, tuvo) que decir? Así lo Cagó todo, así a todos —los nos otros— nos tuvo, como por la ley del embudo, como por un tubo, queriéndolo o no nos tuvo; pero nos tuvo que recontra, cagar. Y vamos, dilo, di:
-Vaga—, digo. 

Osvaldo Lamborghini. Novelas y cuentos. Ed.Del Serbal, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7628-046-7. 320 pàgs. Pàg. 85.

dimecres, 6 de juliol de 2011

Hi ha poemes que poden ser novel·les històriques?

Roberto Bolaño a "Derivas de la pesada" (ISBN:978-84-339-7143-2, pgs. 91-101) afirma coses tan radicals com:
1. "Com a poema, el Martín Fierro no és una meravella. Com a novel·la si més no, està viva, plena de significats" per a Bolaño és una narració sobre el valor, descarta la intel·ligència i la moral. Conclou que se cita per la dreta, i és immillorable Jorge Luis Borges. En un altre lloc, no recordo bé, esmenta molt de passada la novel·la històrica. També quan parla de Neruda només salva la Tercera Residencia; en canvi mai no mereix l'atenció el Canto General.
2. De Bolaño he llegit un munt de narrativa, un llibre de poemes i un d'entrevistes. En un altre bloc BOLAÑO, explico la meva estima vers la seva obra història ja.
Ara el problema rau en col·locar com a històrics els poemes. D'entrada no ho faré, em domina la mentalitat cartesiana, i no vull rebentar el títol del bloc. També Bolaño es mostra contundent a un gènere afí: l'autobiografia, diu al mateix text, tradueixo: "Ep! no tinc res contra les autobiografies, sempre i quan el que les escrigui tingui un penis de trenta centímetres. Sempre i quan l'escriptora hagi estat puta i a l'ancianitat sia moderadament rica.". Després de la sentència, l'historiador es queda com a mínim perplex. Atònit, però resta sense importància car el text té com a tasca lloar a Borges.

Vaig fruir llegint a Miguel Hernández i el seu Martin Fierro. No l'he reelligit, però en tinc dues edicions, em va semblar un llibre clau. Dels argentins només salvo que recordi a Ernesto Sabatto. No puc amb Borges i si el conservo a la biblioteca és pel respecte, reverencial, de molts poetes. Bolaño era un poeta, i el seu fetge amb ell a la tomba del passat, suposo que sent nostàlgia de no haver triomfat com a tal. Temps dolents per a la poesia. Quan un hom comença a escriure està ja de tornada de tot i si conserva els poemes de l'adolescència és perquè és un conservacionista integral.

S'hauria de xiular als poetes majors de vint-i-cinc anys, no deixar-los presentar llurs composicions, fer-los passar pel sedàs de la bona prosa. No és ecològic escriure en columnes estretes, tonteries sobre el sentiment, i menys publicar-les. Amb sort trobes un geni del sonet, però sempre és més fàcil llegir Hegel que entendre les balades cursis de Joan Manuel Serrat. La poesia diria Deleuze -amb perdó- respon a l'exaltació efímera de sentiments voladissos, com el mateix enamorament. Una bona definició d'amor és atribuir-li l'enamorament etern. Però a l'època de la relativitat, ço és impossible. Hi ha massa oferta al mercat, i el capitalisme genera crisis de sobreproducció, també en l'amor, la lírica, etc. I si no que els hi diguin als eterns polígams des de Picasso fins al més premiat dels actors d'Hollywood, sense esmentar les estúpides princeses atàviques en un món de sa republicanisme.

Per descomptat, Bolaño és hàbil en una sola cosa, la literatura, i ens enganxa no perquè parli d'anys fatídics com 2666 -si és què és un any?- o detectius salvatges, o nazis, putes o el que calgui. Sempre l'escriptor és el transformador de la realitat.

No vull moure'm en la paradoxa, trobo alguna cosa millorable en Bolaño, quan converteix un propietari en dependent, sobretot si ha dit veritables genialitats com:  "Per suposat, és un estranger i per la seva edat i per l'expressió d'ansietat i ràbia que li creua la cara no pot ser més que el propietari" (op. cit. pg. 35); i abans: diu que Georges A. Romero el director del film, La nit dels morts vivents és marxista. Bolaño llença, amagat en  la crítica més ferotge dels poderosos (s'ho mereixen) un missatge als lectors. L'interpreto: el món es d'esquerres o no és.

No són els poemes novel·les històriques
Al menys en aquesta pàgina, el darrer intent de fer-ma ballar el cap ha estat de Roberto Bolaño, ara per ara l'únic escriptor capaç de captar la meva atenció. Fins el punt d'encarregar obres de tercers recomanades per ell. Segur però que no tornaré a Borges, ni a Cortázar, ni a Agustín Yáñez. Deixaré que el flux de la crítica em derroti, incapaç d'escriure un conte, no diguem una novel·la o ficció de qualsevol manera.

De contes si que n'hi ha a aquest bloc. És el gènere més complicat i tendenciós, difícil, sobretot quan acumula centenars de pàgines. He de reconèixer que no els retinc, ni els recomano massa. Ara, de cop i volta, sense consultar aniria cap a Quim Monzó i la seva Illa de Maians.

Conclusió: llegiu a Roberto Bolaño. Tot i que no em sortiré del Codi Decimal Universal per abraçar la classificació del coneixement. Si mireu la imatge de sota el CDU restaria al mig del cap del monstre.

Dibuix JMA


diumenge, 20 de març de 2011

Joseph Roth

Como no acabo la novela, me encuentro mal, anímica y materialmente. Mucho peor que hace un año. No sé hacia dónde tirar con toda esta escasez. Además, escribo una novela histórica por primera vez; no, clara está, porque quiera conseguir un «éxito»-¿es que tengo que decirlo?-, sina porque en el argumento he encontrada un medio para expresarme directamente. Y me encuentro en la mayor de las confusiones porque me propongo dejar a un lado los medios más comunes del novelista histórico para hacerme «privado», y digo privado en sentido de novelista. Es difícil, pera atrae, por el mismo motivo por el cual era, quizá, atractivo escribir Salambó. Será «baladesco», no «homérico».

Joseph Roth. Cartas (1911-1939). Ed. Acantilado, Barcelona, 1ª ed. 2009. 686 p. ISBN: 978-84-96834-85-9. Pàg. 495.

Primero debo saber que aún puedo vivir tres o cuatro semanas más, y luego seré capaz escribir. Este libro asqueroso -jamás tendría que haber emprendido algo histórico-, lo tengo que liquidar enseguida. ¡Y soy tan lento! Y a mi lentitud fisiológica se suma el miedo que ralentiza, porque paraliza.

Joseph Roth. Cartas (1911-1939). Ed. Acantilado, Barcelona, 1ª ed. 2009. 686 p. ISBN: 978-84-96834-85-9. Pàg. 507.


dimarts, 8 de març de 2011

Un comentari d'Hilari Raguer

"Estem assistint al boom de la novel·la històrica. Els llibres seriosos dels millors historiadors no es venen gaire, i a més són poc creguts, però si algú amb fums de literat en fa una novel·la, no sols se'n multipliquen les edicions sinó que els lectors s'ho creuen més que si fos una història, per molt que al principi s'adverteixi que és una novel·la.

Hilari Raguer, "Gabriel cardona i la història". Art. LÁvenc, 366, març 2011. Pàg. 63.

dilluns, 8 de febrer de 2010

LA NOVEL·LA HISTÒRICA DECIMONÒNICA ESPANYOLA

El éxito de estos relatos sirvió de pauta para algunos escritres españoles que cultivaron el género de la novela histórica con un considerable éxito, como Fernández y González (escritor prolífico que llegó a cobrar una auténtica fortuna por los textos que dictaba a sus secretarios), Ortega y Frías, Torcuato Tárrago, Wenceslao Ayguals de Izco (editor y periodista, que buscaba en sus relatos, algunos de tanto éxito como María, la hija de un jornalero, aproximarse a un público trabajador), Francisco José Orellana (que además de novelas publicó textos proteccionistas y escribió obras históricas) o Estanislao de Kotska Vayo (autor de novelas costumbristas estimables, pero famoso ante todo por su biografía de Fernando VII). Las novelas por entregas seca convirtieron también en vehículo de difusión de ideas avanzadas en manos de autores como Rafael del Castillo (Los pobres Barcelona, Los misterios catalanes o El obrero de Barcelona), o Ceferino Tresserra, cuyos relatos (Los misterios del Saladero, El poder negro), calificados por él mismo como “novela filosófico-social”, contienen amplios espacios de información y discusión acerca de “temas sociales” (las cárceles, en el primer título citado, y el crédito y la usura, en el segundo).

El mercado abierto por la edición por entregas sirvióig mente, como se ha dicho, para difundir literatura histórica con una carga política, como lo muestran las innumerables biografías de Espartero o de Prim (pero no de Narváez, que no hubiera tenido un público popular de compradores), las obras sobre la guerra carlista, los libros de Fernando Garrido (Los crímenes del despotismo, La regeneración de España, Historia de las persecuciones políticas y religiosas, Historia del reinado del último Borbón de España o Historia de las clases trabajadoras), o publicaciones colectivas como Los mártires de la república.

Por las diversas vías del pliego de cordel, el periódico, el folletín y la novela, o a través de las obras históricas por entregas, como de los folletos políticos de pequeñas dimensiones y bajo precio (como la larga serie de los publicados por Roque Barcia), se fue articulando un corpus de cultura alternativa que difundió en las capas medias y populares un conjunto de ideas definían las bases de una identidad distinta a la propagada los textos oficiales destinados a la educación. Una cultura basada en la crítica de la sociedad existente, con una fuerte carga antimilitarismo y anticlericalismo, y orientada hacia la conquista de las libertades en el marco de una república federal.

Josep Fontana. La época del liberalismo. Ed. Crítica / Marcial Pons, Barcelona, 2015. ISBN: 978-84-9892-807-5. 574 pàgs. Pàgs. 312-313.


Cercar en aquest blog

La meva llista de blogs

Dades personals

Follow by Email

twitter

facebook

My Great Web page