dissabte, 24 de desembre de 2011

BIBLIOGRAFIA


  • AA. DD. Cinco miradas sobre la novela histórica. Ed. Evohé, 1ª ed. Madrid, 2009. ISBN: 978-84-936908-6-1. 144 pàgs.
  • AADD. La novela histórica. Teoría y comentarios. Ed. EUNSA, 2ª ed. Pamplona, 1998. ISBN: 84-313-1569-5. 194 pàgs. 
  • De Miquel, Maria Antonia . Cómo escribir una novela histórica. Ed. Alba, 1ª ed., Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-8428-959-3. 110 pàgs.
  • Fernández Prieto, Celia. Historia y novela: poética de la novela histórica. Ed. EUNSA, Pamplona, 2003. 2ª ed. ISBN: 84-313-2108-3. 242 pàgs.
          Enllaç a la bibliografia d'aquest llibre.
  • Eco, Umberto. Apostillas a El nombre de la rosa. Ed. Lumen, Barcelona, 1984.
  • García Gual, Carlos. Apología de la novela histórica y otros ensayos. Ed. Península, Barcelona, 2002.
  • Jurado Morales, José (ed.). Reflexiones sobre la novela histórica. Universidad de Cádiz, 2006.
  • Lukács, Giorgy. La novela histórica. Ed. Grijalbo, Barcelona, 1976.

divendres, 23 de desembre de 2011

Antologia de textos sobre la novel·la històrica


En Garp deia de broma que la seva primera novel·la es deia Tardança perquè havia trigat tant a escriure-la, però de fet hi havia treballat ininter­rompudament i amb molta cura; en Garp no retardava res gairebé mai.

La novella es va qualificar d'«històrica». Es desenvolupa a la Viena dels anys de la guerra, 1938-1945, i durant tot el període de l'ocupació russa. El personatge principal és un jove anarquista que s'ha d'amagar després de l'annexió i espera que arribi el moment oportú per atacar els nazis. Espera massa temps. El que hauria hagut de fer és atacar abans de l'ocupació nazi, però no està segur de res, i és massa jove per copsar el que passa. Això de banda, la seva mare —vídua— és molt gelosa de la seva vida privada, no es preocupa de la política i acumula els diners del seu difunt marit.

Durant tots els anys de la guerra el jove anarquista treballa com a guàrdia del zoològic de l'Schünbrunn. La població de Viena comença a morir de fam i no és gens estrany que es facin incursions nocturnes al zoològic per robar aliments; l'anarquista decideix d'alliberar els animals que queden, els quals evidentment no tenen la culpa que el seu país hagi vacil•lat tant, ni de la seva aquiescència envers l'Alemanya nazi. Però com que els animals mateixos també s'estan morint de gana, quan eh deixa anar se'l mengen. «La cosa més natural del món», va escriure en Garp. Al seu tom els animals són degollats per una turba afamada que vaga per Viena buscant menjar, just abans de les tropes russes. Això també era «la cosa més natural del món».

La mare de l'anarquista sobreviu a la guerra i viu a la zona russa (en Garp la situa al mateix pis de l'Schwindgasse on van viure ell i la seva mare); finalment, després de contemplar una vegada i una altra les atrocitats comeses pels soviètics, sobretot les violacions, a la vídua gasiva se li acaba la tolerància. Observa que la ciutat torna a caure en la moderació i la complaença, i la seva pròpia passivitat quan els nazis van ocupar el poder h reca molt. A la fi els russos se'n van; és el 1956 i Viena es torna a replegar en si mateixa, però la dona plora pel seu fill i pel seu país desfet; cada cap de setmana recorre el zoològic parcialment reconstruït i en bon funcionament de l'Schónbrunn recordant les visites secretes que feia al seu fill durant la guerra. És la revolució hongaresa el que porta a la dama a realitzar la seva darrera acció. A Viena arriben altre cop centenars de milers de refugiats.

En un intent de desvetllar la ciutat tan satisfeta de si mateixa —per evi­tar que es torni a escarxofar i a contemplar corn tot torna a ser igual—, la mare intenta de fer el que va fer el seu fill: deixa anar els animals del zoo­lògic de l'Schónbrunn. Però ara els animals van ben alimentats i estan satisfets, amb prou feines aconsegueix que un parell abandonin les gàbies, i no costa gens impedir que els que surten no vagin més enllá dels camins i jardins de l'Schónbrunn; a la fi els fan tornar a les gàbies il·lesos. Un ós vell té un atac de diarrea molt fort. El gest de la senyora gran ha estat fet amb bones intencions, però no té cap mena de sentit i passa del tot desapercebut. La vella senyora és detinguda, i durant la revisió un metge de la policia descobreix que té càncer: és un cas terminal.

És irònic que a la fi els diners amassats li serveixen d'alguna cosa. Mor enmig de tots els luxes, a l'únic hospital privat de Viena, el Rudolfiner­haus. En el seu somni de mort s'imagina que uns animals s'escapen del zoo­lògic: un parell d'óssos asiàtics negres joves. S'imagina que sobreviuen i es multipliquen amb tant d'èxit que arriben a ser una nova i famosa espècie animal de la vall del Danubi.
Però això només passa en la seva imaginació. La novena acaba —després de la mort de la vella senyora— amb la mort de l'ós amb diarrea al
zoològic de l'Schónbrunn. «Una al·lusió a la revolució en els temps moderns», escriu un crític que va qualificar Tardança de «novel·la antimarxista».
La novel•la va ser lloada per la precisió de la investigació històrica, un punt que no interessava especialment en Garp. També es va destacar la seva originalitat i que tingués una envergadura poc habitual en un autor tan jove. L'editor havia estat en John Wolf, i tot i que havia convingut amb en Gaip que a la solapa de la portada no esmentaria que era la primera novel.la del fill de l'heroïna feminista Jenny Fields, ben pocs crítics van deixar de propagar-ho als quatre vents.

«És sorprenent que el fill, ara famós, de la Jenny Fields —va escriure un de gran hagi esdevingut el que deia que volia ser quan fos gran.» En Garp es va enrabiar molt perquè aquesta i altres sagacitats sense importància referents a la relació entre ell i la Jenny van impedir que el llibre es pogués llegir o discutir pels seus propis defectes i/o mèrits, però en John Wolf li va parlar amb franquesa i fi va dir que probablement a molts lectors els interessava més saber qui era ell que no pas què havia escrit.

«El noi Garp encara escriu sobre óssos —va renyar-lo un espavilat que havia tingut l'humor de desenterrar el relat de la Grillparzer de la seva
publicació obscura—. Potser quan creixi escriurà alguna cosa sobre persones.»

Però en conjunt el seu debut literari va ser més sorprenent que el de la majoria de principiants, i es va notar més. El llibre, és clar, no es va vendre mai gaire, i no cal dir que no va donar nom a l'S. T. Gaip; no en va fer «el producte del país» —com ell ho deia— en què s'havia convertit la seva mare. Però això no es podia esperar del seu llibre; ell no era un escriptor d'aquesta mena, 1 mai no ho seria, i en John Wolf li ho va dir.
«Qué t'esperaves? —va escriure-li en John Wolf—. Si vols fer-te ric i famós has de triar una altra línia. Si t'ho prens seriosament, no remuguis. Has escrit un llibre seriós que ha estat publicat amb serietat. Si vols viure d'aixà, és que vols la lluna en un cove.
I no te n'oblidis: tens vint-i-quatre anys. Crec que encara escriuràs molts.

En John Wolf era un borne honrat i intel.ligent, però en Garp estava insegur, i gens satisfet. Havia guanyat uns quants diners i ara la Helen tenia
un
sou; ja no necessitava els diners de la Jenny, tot i que tampoc no li feia
res d'acceptar-ne si de totes maneres els repartia. D'altra banda tenia la sensació que si més no s'havia guanyat una recompensa: va demanar-li un altre
a la Helen. En Duncan tenia quatre anys, ja era prou gran perquè ti
agradés tenir un germà o una germana. La Helen hi va convenir perquè en
Garp ho havia resolt tot, amb en Duncan. Si volia canviar bolquers entre els capítols del nou llibre, era cosa seva.

Però la raó que en Garp es volgués tornar a reproduir en realitat no era simplement que li agradés tenir un altre fill. Sabia que era un pare sobre‑
protector
i patidor, i Ii semblava que amb un altre fill que absorbís part del
seu excés d'ansietat podria estalviar a en Duncan part de la pressió de les pors paternes.


 John Irving. El món segons Garp (The World According to Garp, trad. N. Roig). Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8478092153. 440 pp. Pàgs. 142-145.

-oOo-


"Ha tornat la guerra freda? Això pot semblar llegint la novel·la de Guillem Martí (amb la col·laboració de Jordi Solé), Cremeu Barcelona!, publicada en català per Columna i en castellà per Destino, tot sota el segell de Planeta, i amplament avalada pels mitjans de comunicació, des de TV3 fins a El País. No puc jutjar-ne els mèrits literaris, tot i que em sembla que no figurarà entre les obres que mereixen tenir un lloc en la història de la literatura. Sí, en canvi, que puc judicar la imatge històrica que s'hi dóna i la fonamentació del que s'hi afirma, ja des de la faixa de les solapes del llibre, és a dir, que es basa en un suposat fet real: l'ordre no acomplida de destruir Barcelona el gener de 1939, just abans de l'entrada de l'exèrcit franquista. A la solapa sens diu que abans descriure aquesta novel·la a quatre mans, Guillem Martí havia fet un treball de recerca sobre la història de Miquel Serra Pàmies, oncle avi de l'autor. El treball fou publicat a l'Escola Pia de Nostra Senyora i penjat a Internet, a l?adreça www.edupolitiques/_pdf/PremiELluchtreballguanyadorpremi.pdf, en obtenir el 2006 el primer Premi Ernest Lluch de Ciències Socials i Polítiques. No era un mal treball escolar, però de cap manera es tractava dun treball d'història prou acabat, per la insuficiència de les bases documentals del que shi sostenia i per la precipitació en les interpretacions i les conclusions.


Malauradament, Guillem Martí ha mantingut fil per randa aquella primera aproximació a la història de Serra Pàmies, l'ha convertida en definitiva veritat històrica i, davant la incapacitat, o la impossibilitat, de fer-ne un llibre d'història, ha pretès substituir-lo per un relat novel·lat, que en dir que s'ajusta als fets reals constitueix una estafa intel·lectual. No és el primer, però la moda de la novella històrica fa que alguns pensin que poden inventar-se la història sota la fórmula, més popular i rendible, de novel·la. Un risc amb conseqüències greus per l'escàs hàbit de lectura històrica al nostre país i pel certificat de veritat que sembla donar l'aval dels mitjans de comunicació, i més si són públics.


Anem al gra. Com explica Guillem Martí en la introducció del seu treball escolar, tot arrenca duna carta que Miquel Serra Pàmies (Reus, 1902-Mèxic 1968) envia al seu germà Josep, el 1949, des del seu exili a Mèxic, en el que es feia al·lusió, en poques línies, a un episodi del final de la guerra civil, episodi que és el nucli central de la novella. Segons va escriure Serra Pàmies, poc abans de la caiguda de Barcelona hauria participat en una reunió conjunta del PCE i del PSUC, amb els responsables de demolició sota les ordres de Líster, en la qual es decidí tota una sèrie de destruccions: algunes fàbriques, totes les instal·lacions del Port, La Barcelonesa del carrer de Mata i la tèrmica de Sant Adrià i, finalment, volar els túnels del Metro. Per això, deia Serra Pàmies, comptaven amb milers de tones de trilita i milers de tones de munició, sobretot dartilleria, emmagatzemades al Metro. Ell mateix s'havia proposat com a responsable de l'operació, per boicotejar-la, i per aquesta raó no es va portar a terme l'acció que, sempre segons Serra Pàmies, hauria suposat la destrucció duna quarta part de Barcelona i la mort d'uns dos cent mils ciutadans. Què hi ha de cert en tot això?

Doncs que no hi ha cap altre document que ratifiqui l'episodi, ni cap rastre a cap de les memòries dels protagonistes de la guerra civil, ni polítics ni militars, ni comunistes ni anticomunistes. 'Lúnic que hi ha de cert és un record, deu anys després, de Miquel Serra Pàmies confessat en privat i en termes tan genèrics que, ja d'entrada, han de posar l'historiador sobre avís respecte a la seva fidelitat. La interpretació històrica sha de fonamentar en el treball crític de la documentació, i no es pot donar cap font per definitiva si no és analitzada i contrastada. Aquesta manca d'anàlisi i contrast és el que feia incomplert el treball escolar de Guillem Martí i el que converteix el seu intent de novella en una poc més que una calúmnia, disfressada de literatura.

És extraordinàriament estrany que una decisió presa en comú i que requeria alguns preparatius no hagi estat esmentada per ningú, absolutament per ningú, ni abans ni després de la carta. Verificar la fidelitat del record de Serra Pàmies es fa difícil dentrada, ja que ell mateix no dóna cap indicació concreta sobre les característiques de la reunió i sobre els que hi haurien participat. A la novel·la, Guillem Martí diu que hi eren Comorera i Vidiella, sense cap base que ho fonamenti; ni tan sols la carta del seu parent. Es tractava duna reunió de direccions? O dels secretariats militars dambdós partits? Qui lhavia convocada? Hi ha molts interrogants sobre la naturalesa de la reunió, tal com la refereix Serra Pàmies, i no és el menor la seva presència mateixa en ella. Cal tenir en compte que en aquell moment Serra Pàmies no formava part del nucli de direcció del PSUC: nhavia estat apartat a lagost del 1938 precisament com a conseqüència de la seva confrontació amb la direcció del PCE i no gaudia de confiança ni per part del PCE, ni per part de les autoritats republicanes; de manera que es fa difícil acceptar que formés part duna trobada on shavia de tractar un tema tan delicat. (...)

Crema Barcelona? o la suplantació de la història, José Luis Martín Ramos. Revista L'Avenç,  412, maig 2015, pàg. 6.

L'autor (Barcelona, 1948) és catedràtic de la UA Barcelona i ntic director de la revista. És autor de La reraguarda en guerra. Catalunya 1936-1937 (L'Avenç, 2010) i a punt de publicar-ne la segona part Tereritori capital. Catalunya 1937-1938.


J.L. Martín Ramos, enllaç imatge

-oOo-

MIRADOR / LITERATURA
ORGULL | SACRIFICI
El Club Editor reedita, revisada, la traducció que Joan Sales va fer d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski, una novella construïda com un edifici neoclàssic, el poder de la qual descansa en el lent desplegament de la prosa.

La limitació dels textos de Twitter a un màxim de 140 caràcters ha consolidat una transformació que es va iniciar amb el telègrafi que sha accelerat amb laparició de nous dispositius de transmissió instantània: dio, telèfon, teletip, televisió, xarxes socials. Ara l'exigència s'ha disparat. Ja no ens conformem amb la brevetat, sinó que exigim el llacet de la sorpresa, de la ironia, de l'humor, de vegades tot junt. Les ficcions del segle XXI incorporen centenars de frases brillants, de sentències citables, de rèpliques que no podria rebatre ni el sofista més experimentat. En canvi s'en ressent l'arquitectura, o si voleu el sentit general de la història, sigui novella o pel·lícula. L'acumulació d'espurnejos enlluernadors està guanyant la batalla a aquella vella glòria, la coherència. Fins i tot a les ficcions que pretenen representar el passat hi apareixen personatges anacrònics que en comptes de parlar piulen. Certament, els aforismes existeixen des de l'antigor, però es concentraven en determinats llibrets o eren expel·lits per personatges genialoides. Quin sentit té llegir una novel·la presumptament històrica que clona els mecanismes retòrics de la modernitat? Les úniques novel·les que tenen el dret d?anomenar-se històriques són les que s?han escrit generacions abans que nosaltres nasquéssim. Un llibre com Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski (1821-1881) no només se centra en debats que ara han deixat de ser omnipresents, sinó que s'articula com un edifici neoclàssic, amb llargs panys de paret i passadissos de passos perduts, sense vidrieres ni efectes espectaculars sinó confiant tot el poder al lent desplegament de la prosa. Ara per ara, submergir-se en una novel·la del segle XIX és la millor manera de viatjar en el temps, ja que ens imposa els temes, les formes i sobretot el ritme de l'època en què va ser escrita. Encara que Els germans Karamàzovincorpori tan sols una dotzena de frases piulables, inclou discursos de trenta pàgines i biografies que es poden entendre com a novelles dins la novella. El que impressiona més del llibre és que sembla escrit duna tirada, com si lautor no hagués tingut ni un moment de dubte, sinó que s'hagués dirigit directament al punt final a través del recorregut més curt possible, rodejant els accidents de terreny, sortejant obstacles i construint ponts.

CRIM´I JUDICI. A continuació miraré de reproduir la meva lectura seguint les quatre parts del llibre. La primera presenta el pare, Fiodor Karamàzov, luxuriós fins a la crueltat, com un perillós insecte, l'home que no troba lletja cap dona i a qui l'herència de dues vídues permet viure de renda.Ara per ara, submergir-se en una novella del segle XIX és la millor manera de viatjar en el temps, ja que ens imposa els temes, les formes i sobretot el ritme de l'època en què va ser escrita.També sens presenten els tres fills: el religiós Alioixa, el sensual Dmitri i el culte Ivan. El pare i Dmitri estan enamorats de la mateixa noia, Gruixenka, vulgar i perversa.

Durant la segona part, a aquest triangle inicial se nhi afegeix un altre, el que formen els germans Dmitri, Ivan i Kàtia, aristocràtica i recargolada. A la tercera part, Dmitri i Gruixenka es reconcilien de manera aparatosa. Mentrestant, però, el pare apareix assassinat. El principal sospitós és Dmitri, tot i que també podria estar-hi implicat un fill natural del mort, Smerdiàkov, que ve a ser el quart germà Karamàzov.

Les tres primeres parts del llibre tenen unes dues-centes pàgines cadascuna, però la quarta, que narra el judici, supera les tres-centes. Els quatre germans parlen entre si, un es penja, un altre té al·lucinacions febrils. Gruixenka i Kàtia visiten Dmitri a la presó en l'escena més dramàtica d'un llibre on aquestes escenes sovintegen. Per la seva banda, el fiscal i la defensa pronuncien discursos de trenta pàgines cadascun, però el que pesa en la sentència més és la carta inculpatòria que presenta tia. Després es planteja un pla de fuga, que no sabem com acaba, ja que el que hem llegit és tan sols la primera part de la novella, que tan sols havia de servir per entendre la segona, que Fiódor Dostoievski no va viure prou per escriure.

A partir d'aquest resum, necessàriament matusser, és possible que algun lector cregui que som davant una novella romàntica o d'intriga. I, efectivament, en Els germans Karamàzov coincideixen aquests dos gèneres, però encara més el de la novella moral. Perquè Dostoievski incorpora tot de personatges que, sense relació directa amb la trama criminal, conversen llargament sobretot amb Alioixasobre la justícia terrenal, la divinitat, lEsglésia, les necessitats humanes, lexpiació i la resurrecció de la carn. Un daquests personatges és el místic Zossima, que té un protagonisme destacat durant la primera meitat del llibre. Alioixa també es veu involucrat en una trama parallela, la que es relaciona amb la família Sneguiriov. (...)

Vicenç Pagès Jordà, article revista L'Avenç, núm. 62, maig. 2015, pàg. 62.

2014 Premis Nacionals Cultura 3198 resize.jpg
Pagès i Jordà recollint el Premi Nacional de Cultura 2014

-oOo-
Potser no té massa sentit
Tinc clar que és un subgènere de la pròpia novel·la, com ho pot ser la policíaca, d'espionatge, i poca cosa més, ja que els grans èxits de vendes o els exercicis diletants que fan en nom propi o amb sinònims els personatges coneguts per altres activitats que no sia definir-se com a escriptor, d'antuvi, poden ser qualsevol cosa.

Pel que es llegeix hi ha vàries classificacions de novel·la històrica, es descarta per tant la poesia, els contes i tota mena d'exercici que com sempre vol ser novetat, i acaba sent biografia, emmascarada en el que és més fàcil d'escriure, el dietari. Allò pueril d'"estimat diari", és el que els exercicis dels tallers d'escriptura, es deu, simplificant, col·locar en primer instància per escriure com a mínim un guió cinematogràfic o una obra de teatre. Gèneres encara més menors, quant estan fets per ser filmats o representats, dirigint-se l'atenció del receptor de la literatura, cap a imatges i no paraules escrites. És factible, però no és ampli, el seguiment d'autors no massa consagrats a partir del teatre o guió. No diguem encara, l'opera, poca gent és capaç de recordar el nom dels llibretistes musicals a no ser que coincideixin amb els creadors, inclús amb els cantants o grans estrelles líriques de tots els gèneres, fins i tot els folklòrics.

Establir unes categories
Tant de bo, aquí pugui , ara és difícil aventurar una xifra concreta:

1. Novel·la històrica, amb protagonistes reals, molt coneguts en el camp de la política, i força documentats en totes les èpoques històriques. Abastaria des de protagonistes anònims de la prehistòria, protohistòria i història actual; barrejant-se amb els distints modes de producció: comunisme primitiu, asiàtic, esclavatge, feudalisme, capitalisme (1789-2012) i pseudo socialisme (1924-1991). Per edats: prehistòria, antiguitat, medieval, moderna i contemporània. I allò  amb menys ideologia o èpoques artístiques: prehistòria, Egipte-Mesopotàmia, Xina dinasties, Amèrica precolombina, cultures tribals, antiguitat Grècia-Roma, Romànic-Gòtic, Renaixement-Barroc-Rococó, i arts dels segles XIX, XX i XXI que simplificant tindrien una fita partionera per sota o per sobre, en l'impressionisme francès (1874-1884). És una proposta per encabir personatges, moments i desenllaços dramàtics. L'anoto a MATERIALS SOCIALS i a la genial divisió francesa ara mateix: ESQUEMES

Els autors acostumen a documentar-se molt bé, però l'èxit de les vendes és voluble, i molts best sellers són veritables exercicis de literatura vulgar, que millor farien de col·locar-se per fascicles als diaris: El Codi da Vinci per exemple, les de Follet, recursos fàcils i llenguatge estàndard, sense donar l'opció a l'enriquiment verbal del lector i no diguem del traductor. Però també la pedanteria d'Umberto Eco, que amb El Nom de la Rosa, es va fer tancat i abstrús, sort en varem tenir de l'altre gran llenguatge contemporani: el cinema.

A les llibreries, que no a les biblioteques, apareixen a gavadals, manta de vegades al costat d'un subgènere totalment pulp i lacrimogen, les novel·les d'amor; o les poc cerebrals de ciència ficció, no confondre amb el terror més exquisit, des del grup de Blomsbury fins a les novel·les de Burghes (una traduïda per Q. Monzó al català) i no recordo qui, que inspiraren films de tipus fantàstic com La taronja mecànica o Blade Runner.

Els fòrums com el que faig publicitat més avall i crec que en els clubs de lectura, deuen dir la seva i anotar amb estrelletes el bo i millor de cada moment, jo ho anoto en altres pàgines d'aques bloc.

2. Novel·la història amb personatges del tot imaginaris, però molt ben ambientades i tanmateix claus com a font per als historiadors. En aquest sentit els russos baten rècords, se'n porten totes les medalles, i pàl·lidament la resta ens dediquem a imitar-los. Fins a l'extenuació, la crítica ens recorda que el món de la literatura després de l'enfrontament entre Tolstoi i Dostoievski ha perdut imaginació. I com que un hom llegeix, espera que la imaginació, l'atreviment, i fins i tot la inconsciència li permeti anotar grans dualitats contemporànies:

  • Littell-Dostoievski contra W. Grosmann-Tolstoi
  • Vargas Llosa-Dostoievski contra García Márquez-Tolstoi
  • A. Baulenas-Dostoievski contra J. Cabré-Tolstoi
  • Isabel-Clara Simó-Dostoievski contra les tolstoianes insufribles T. Pàmies i M. Roig (tot i que aquesta darrera és la millor periodista que mai ha tingut Catalunya, (i bona historiadora).
  • Baroja-Dostoievski contra B. Pérez Galdós-Tolstoi
  • El millor Cela (Mazurca...)-Dostoievski contra la figura incommovible de les ètiques dels Juan Goytisolo i sobretot M. Delibes, tolstoians.
  • Roberto Bolaño i el seu grup (Oswaldo Lamborghini) són el dimoni de Dostoievski, Tolstoi resta com un comte sentimental que escriu cartes quasi epigòniques al pacifista Gandhi.
Segons com, classificar com a novel·les històriques aquesta mena de narracions esdevé un exercici dolorós, i en aquest bloc, un hom ho fa amb totes les precaucions del món, és el darrer cas de Georges Perec, La vida manual d'ús.


Per acabar, tot faria pensar que un no donaria masses coses com inalterables en aquest gènere, descobriments recents i molt bons han estat S. Posteguillo, sense parlar de Rutherfuld, però hi ha temàtiques com l'holocaust que ara és novel·la sobre la vida de Neus Català, o el ja frivolitzat -L'Avenç d'aquest mes- exercici del cantant Lluís Llach, Llavis pintats al qual s'ha criticat com a poc rigorós amb l'època. I que no costa gaire, punyeta! Documentar-se com ho fa l'Andreu Martín, sense renunciar a la sang i fetge, o com el genial Eduardo Mendoza fa sobre la ciutat de Barcelona, aquesta sí -La ciutat dels prodigis- què és la gran novel·la de Barcelona. El que passa és que Catalunya dona bons contistes, alguns mandrosos com en Quim Monzó, ja li va bé fer recopilacions imaginatives, i aparcar en el calaix un llibrot que superi les quatre-centes pàgines. Suposo que paga bé La Vanguàrdia (ara sí amb accent obert). No ho dic amb retrec, gaudeixo la lectura d'aquest escriptor, per això se'n parla tant, i el recomano. Però com un amic diu, els contes són com els acudits, hi ha el pesat que se'n recorda de tots, mentre que una part de la humanitat: incapaços de recordar-ne no més d'un parell, per allò de no passar per avorrits.

Va bé llegir filosofia, si no té massa metafísica; assaig literari, quan ve dels propis creadors i és sincer, millor que el tediós Quadern gris de J. Pla, el petit llibre de J. Cabré, l'Entre paréntesis de R. Bolaño. O per citar-ne un impactant Viatge a Rússia de J. Roth, encara no traduït al català, o la Natalia Goncharova de la Marina Tsvietáieva, o un assaig enlluernador de R. Walser sobre art. Tot és gratificant i estimula. La poesia pot ser històrica com Homer, José Hernández (Martín Fierro) o Neruda (Canto general). En teatre, Valle-Inclán, Casona (El caballero de las espuelas de oro). Però la novel·la històrica és allò complicat, un gran repte, per a un lector voraç. I recordeu, si voleu saber la veritat, al CDU 9 HISTÒRIA, BIOGRAFIA, GEOGRAFIA.



(Continua)

Més sobre José Hernández, cito literal:
Cuando me penetré fue como comprarme una estola de Visión,
¿Cuándo? Cuando me penetré fue como COmprarme una estola de visión. Ahora se mesa los cabellos el loco de frac en el burdel. Pero ahora ya sólo queda (el dintel) la cáscara del dintel, y no quedan ni siquiera las pupilas, el ojo del mal vivir sólo el loco del frac, mi pap (tan boludo el chiste del opa —¡boludo!— esquizofrénico) que solo ya se mesa los cabellos en el burdel. Pienso en la sierva riojana y pienso —como el culo— en mi garcha y recuerdo: «¿Quién vomitó hoy sobre la alfombra scotch?». Y el culo siempre se lo entregué al marido, no a, sin embargo. Pero, Grullo, ni al primer/boludo/ que pasara por la calle, un tanque: piloteando con oruga. ¿Por qué José Hernández se convirtió en un fanático de Hegel, por qué «el arte es cosa del pasado» (tubo, tuvo) que decir? Así lo Cagó todo, así a todos —los nos otros— nos tuvo, como por la ley del embudo, como por un tubo, queriéndolo o no nos tuvo; pero nos tuvo que recontra, cagar. Y vamos, dilo, di:
-Vaga—, digo. 

Osvaldo Lamborghini. Novelas y cuentos. Ed.Del Serbal, Barcelona, 1988, 1ª ed. ISBN: 84-7628-046-7. 320 pàgs. Pàg. 85.

-oOo-

Vivim, certament, els temps de la irrupció de la novel·la històrica, de la narrativa de ficció i dels productes audiovisuals dedicats a la temàtica històrica, i hom parla de la decadència i del qüestionament dels instruments tradicionals de transmissió utilitzats pels historiadors. Ara bé, pot sostenir-se, com insinua Nora, que avui les obres dels historiadors són poc conegudes, poc llegides i que, fins i tot, no són tingudes en compte? Jo tinc els meus dubtes que això sigui així.

Fa uns anys Pierre Nora ja va fer un crit d’alerta davant del perill que no acabés imposant-se la visió d’un passat que no cal interpretar, que només s’ha descriure amb fantasia, brillantor i atractiu. Segons ell, és cada cop més freqüent que les reproduccions del passat ja no prestin atenció a explicar el fons de la situacions, les causes, els perquès; és a dir, que es menyspreï el terreny propi dels historiadors. Ens trobem, deia Nora, davant de la pèrdua d’interès social per la causalitat, per explicar els perquès. És real, aquest perill?

Penso que les alarmes d’aquest historiador francès són un xic excessives. En la meva opinió l’actual boom de la novel·la històrica i dels programes de divulgació històrica als mitjans de comunicació no suposen un especial perill per a la ciència històrica, sinó més aviat tot el contrari. Actualment al nostre país, a Catalunya, tenim proves prou evidents que tant la majoria dels programes de divulgació històrica que s’emeten a la televisió i a la ràdio, com bona part dels productes del que podríem qualificar de narrativa històrica, no sols estan confegits amb seriositat i rigor, sinó que, a més. no defugen una qüestió tan fonamental com l’explicació de les causes dels grans esdeveniments i, a més, estan provocant un notable interès dels espectadors i lectors per les obres d’història diguem-ne més acadèmiques. Prova d’això és que la brillant irrupció de la narrativa històrica no ha impedit que continuïn publicant-se, i amb prou èxit de públic i de crítica, excel·lents llibres d’història en totes les seves varietats: biografies, assaigs, monografies, de síntesi, etc.

A l’hora d’afrontar les aproximacions vers el passat és pertinent, penso, delimitar els espais de la ficció i de la no ficció. Les obres de ficció no solament són lícites, només faltaria, són també necessàries per a la societat. Les divulgacions fetes des del món de la ficció poden jugar un paper de complementarietat i de relació sana amb la història. Cada cop hi ha més lectors encuriosits per les obres de ficció que s’aproximen a les obres històriques cercant incrementar els seus coneixements i aclarir qüestions que els interessen.

Sempre hi ha hagut un gran interès social sobre el passat, demandes d’explicacions, però cal reconèixer que no sempre la història, és a dir el producte intel·lectual explicatiu elaborat pels historiadors, ha atès prou bé aquestes sol·licituds. De vegades, potser massa sovint, han estat les interferències de cairc polític les que han dificultat la divulgació d’algunes interpretacions del passat.

Borja de Riquer. Passat, història i política un diàleg difícil. Intervenció en l'acte de presentació del número 400 de L'Avenç el 2 d'abril de 2014 (reproduït a L'Avenç 441, des. 2017, pàg. 60.


Cercar en aquest blog

La meva llista de blogs

Dades personals

Follow by Email

twitter

facebook

My Great Web page