Potser no té massa sentit
Tinc clar que és un subgènere de la pròpia novel·la, com ho pot ser la policíaca, d'espionatge, i poca cosa més, ja que els grans èxits de vendes o els exercicis diletants que fan en nom propi o amb sinònims els personatges coneguts per altres activitats que no sia definir-se com a escriptor, d'antuvi, poden ser qualsevol cosa.
Pel que es llegeix hi ha vàries classificacions de novel·la històrica, es descarta per tant la poesia, els contes i tota mena d'exercici que com sempre vol ser novetat, i acaba sent biografia, emmascarada en el que és més fàcil d'escriure, el dietari. Allò pueril d'"estimat diari", és el que els exercicis dels tallers d'escriptura, es deu, simplificant, col·locar en primer instància per escriure com a mínim un guió cinematogràfic o una obra de teatre. Gèneres encara més menors, quant estan fets per ser filmats o representats, dirigint-se l'atenció del receptor de la literatura, cap a imatges i no paraules escrites. És factible, però no és ampli, el seguiment d'autors no massa consagrats a partir del teatre o guió. No diguem encara, l'opera, poca gent és capaç de recordar el nom dels llibretistes musicals a no ser que coincideixin amb els creadors, inclús amb els cantants o grans estrelles líriques de tots els gèneres, fins i tot els folklòrics.
Establir unes categories
Tant de bo, aquí pugui , ara és difícil aventurar una xifra concreta:
1. Novel·la històrica, amb protagonistes reals, molt coneguts en el camp de la política, i força documentats en totes les èpoques històriques. Abastaria des de protagonistes anònims de la prehistòria, protohistòria i història actual; barrejant-se amb els distints modes de producció: comunisme primitiu, asiàtic, esclavatge, feudalisme, capitalisme (1789-2012) i pseudo socialisme (1924-1991). Per edats: prehistòria, antiguitat, medieval, moderna i contemporània. I allò amb menys ideologia o èpoques artístiques: prehistòria, Egipte-Mesopotàmia, Xina dinasties, Amèrica precolombina, cultures tribals, antiguitat Grècia-Roma, Romànic-Gòtic, Renaixement-Barroc-Rococó, i arts dels segles XIX, XX i XXI que simplificant tindrien una fita partionera per sota o per sobre, en l'impressionisme francès (1874-1884). És una proposta per encabir personatges, moments i desenllaços dramàtics. L'anoto a MATERIALS SOCIALS i a la genial divisió francesa ara mateix: ESQUEMES
Els autors acostumen a documentar-se molt bé, però l'èxit de les vendes és voluble, i molts best sellers són veritables exercicis de literatura vulgar, que millor farien de col·locar-se per fascicles als diaris: El Codi da Vinci per exemple, les de Follet, recursos fàcils i llenguatge estàndard, sense donar l'opció a l'enriquiment verbal del lector i no diguem del traductor. Però també la pedanteria d'Umberto Eco, que amb El Nom de la Rosa, es va fer tancat i abstrús, sort en varem tenir de l'altre gran llenguatge contemporani: el cinema.
A les llibreries, que no a les biblioteques, apareixen a gavadals, manta de vegades al costat d'un subgènere totalment pulp i lacrimogen, les novel·les d'amor; o les poc cerebrals de ciència ficció, no confondre amb el terror més exquisit, des del grup de Blomsbury fins a les novel·les de Burghes (una traduïda per Q. Monzó al català) i no recordo qui, que inspiraren films de tipus fantàstic com La taronja mecànica o Blade Runner.
Els fòrums com el que faig publicitat més avall i crec que en els clubs de lectura, deuen dir la seva i anotar amb estrelletes el bo i millor de cada moment, jo ho anoto en altres pàgines d'aques bloc.
2. Novel·la història amb personatges del tot imaginaris, però molt ben ambientades i tanmateix claus com a font per als historiadors. En aquest sentit els russos baten rècords, se'n porten totes les medalles, i pàl·lidament la resta ens dediquem a imitar-los. Fins a l'extenuació, la crítica ens recorda que el món de la literatura després de l'enfrontament entre Tolstoi i Dostoievski ha perdut imaginació. I com que un hom llegeix, espera que la imaginació, l'atreviment, i fins i tot la inconsciència li permeti anotar grans dualitats contemporànies:
- Littell-Dostoievski contra W. Grosmann-Tolstoi
- Vargas Llosa-Dostoievski contra García Márquez-Tolstoi
- A. Baulenas-Dostoievski contra J. Cabré-Tolstoi
- Isabel-Clara Simó-Dostoievski contra les tolstoianes insufribles T. Pàmies i M. Roig (tot i que aquesta darrera és la millor periodista que mai ha tingut Catalunya, (i bona historiadora).
- Baroja-Dostoievski contra B. Pérez Galdós-Tolstoi
- El millor Cela (Mazurca...)-Dostoievski contra la figura incommovible de les ètiques dels Juan Goytisolo i sobretot M. Delibes, tolstoians.
- Roberto Bolaño i el seu grup (Oswaldo Lamborghini) són el dimoni de Dostoievski, Tolstoi resta com un comte sentimental que escriu cartes quasi epigòniques al pacifista Gandhi.
Segons com, classificar com a novel·les històriques aquesta mena de narracions esdevé un exercici dolorós, i en aquest bloc, un hom ho fa amb totes les precaucions del món, és el darrer cas de Georges Perec, La vida manual d'ús.
Per acabar, tot faria pensar que un no donaria masses coses com inalterables en aquest gènere, descobriments recents i molt bons han estat S. Posteguillo, sense parlar de Rutherfuld, però hi ha temàtiques com l'holocaust que ara és novel·la sobre la vida de Neus Català, o el ja frivolitzat -L'Avenç d'aquest mes- exercici del cantant Lluís Llach, Llavis pintats al qual s'ha criticat com a poc rigorós amb l'època. I que no costa gaire, punyeta! Documentar-se com ho fa l'Andreu Martín, sense renunciar a la sang i fetge, o com el genial Eduardo Mendoza fa sobre la ciutat de Barcelona, aquesta sí -La ciutat dels prodigis- què és la gran novel·la de Barcelona. El que passa és que Catalunya dona bons contistes, alguns mandrosos com en Quim Monzó, ja li va bé fer recopilacions imaginatives, i aparcar en el calaix un llibrot que superi les quatre-centes pàgines. Suposo que paga bé La Vanguàrdia (ara sí amb accent obert). No ho dic amb retrec, gaudeixo la lectura d'aquest escriptor, per això se'n parla tant, i el recomano. Però com un amic diu, els contes són com els acudits, hi ha el pesat que se'n recorda de tots, mentre que una part de la humanitat: incapaços de recordar-ne no més d'un parell, per allò de no passar per avorrits.
Va bé llegir filosofia, si no té massa metafísica; assaig literari, quan ve dels propis creadors i és sincer, millor que el tediós Quadern gris de J. Pla, el petit llibre de J. Cabré, l'Entre paréntesis de R. Bolaño. O per citar-ne un impactant Viatge a Rússia de J. Roth, encara no traduït al català, o la Natalia Goncharova de la Marina Tsvietáieva, o un assaig enlluernador de R. Walser sobre art. Tot és gratificant i estimula. La poesia pot ser històrica com Homer, José Hernández (Martín Fierro) o Neruda (Canto general). En teatre, Valle-Inclán, Casona (El caballero de las espuelas de oro). Però la novel·la històrica és allò complicat, un gran repte, per a un lector voraç. I recordeu, si voleu saber la veritat, al CDU 9 HISTÒRIA, BIOGRAFIA, GEOGRAFIA. Per cert, Armand de Fluvià treu un llibre nou, és qüestió de comprar-lo.
Manual d’heràldica i tècnica del blasó. Amb apèndix de Diccionari d’heràldica (“Galerada i ICGenHer”). B. 2011, vegeu el seu bloc >>>>
(Continuarà)
+1973+aprox.JPG)
