diumenge, 28 de juny de 2009

1. TOTAL

Rutherfurd, Edward. París. (París. Trad. D. Gallaert – A. Herrera). Ed. Roca, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-15729-60-0. 846 pàgs.

Símptomes d’esgotament de la fórmula que tan bons resultats havia donat. La darrera part ganya amb interès.

Rutherfurd, Edward. London. Ed. Punto de Lectura, Madrid, 2001 Col. Biblioteca de Bolsillo, 1344 pàgs.
Llarga saga familiar d’irregular seguiment.


Rutherfurd, Edward. Rusos. Ed. Punto de Lectura. Madrid. 2001. Col. Biblioteca de bolsillo. 1401 pàgs.
Llarga saga familiar gens avorrida i molt pedagògica.

Rutherfurd, Edward. Sarum. Ediciones B, Barcelona. 1ª ed. 2000, 1192 pgs.
Un altra exercici d’història total, des de la prehistòria fins a la IIª Guerra Mundial. Salisbury és la gran protagonista d’un seguit de nissagues familiars. Didàctica quant a conceptes, descripcions. Ben escrita, amb amenitat. Imaginativa, molt recomanable. Pàgina a internet de l’autor: http://www.edwardrutherfurd.com/

Sobre Salisbury/Stonehenge, mirar la revista Sapiens 148, octubre 2014, pàgs. 46-54.

Rutherfurd, Edward. El bosque. The Forest. Ediciones B, Barcelona. 1ª ed. 2001, 800 pgs.
Des de l’Edat Mitjana fins la contemporaneïtat un altra exercici d’història novel·lada a partir de sagues familiars, tot i que no tan brillant com els predecessors.

2. PREHISTÒRIA

Jean M. Auel. La terra de les coves pintades. (The Land of Painted Caves, trad. Esther Roig). Ed. Maeva, Madrid 2011. ISBN: 9788415120117. 752 pàgs.

De lluny, com va escriure Gombrich del neoclàssic edifici del Parlament de Londres; pot semblar un llibre, però tantes pàgines perquè no passi res és prou avorrit. Llegir çó fent de M. J. De Larra és com plorar. De tota manera és la tercera novel·la, que esmento ací de la mateixa autora. Vist des de fora crec que té el seu mèrit. O que diu molt poc de l’esperit crític d’aquestes (d’aqueixes, o queixes) línies (humils o pedants?). Tornarem a ser abatuts per aquesta bestselleria imparable. De fet tant déu, la televisió i la vida extraterrestre per força gent existeixen; millor, però, no emprenyin gaire.


Gironell, Martí. El primer heroi. Edicions B, 1ª ed. Barcelona, 2014. ISBN: 978-84-666-5299-5. 438 pàgs. 
Distreta, tot i que no és res de l'altre món, digue'm que voluntariosa, malgrat l'aval d'Eudald Carbonell. Una mica pretensiós el subtítol: La gran novel·la sobre la prehistòria.

Un neolític per al nostre temps
Penso en Ànima, de Wajdi Mouawad, premi Llibreter 2014, una de les novel-les que han interessat més lectors i que Edicions del Periscopi ha hagut de reeditar quatre cops, cosa que sempre és motiu d'alegria. Ànima és una road movie cap al fons de l’àníma humana, la història d’uns assassinats, d'una persecució, d’una fugida i d'un retrobament que esgarrifa. Parteix de Faulkner i de Cormac McCarthy, també dels germans Coen, però em sembla que hi ha més seguiment a una moda, molt més la voluntat de pujar a un tren que veritat literària. Com el gitano que voldria arribar amb el seu tambor a la lluna i que ja en té prou fent ballar l’ós, que diría Flaubert. I com que Mouawad és primer de tot dramaturg, Ànima és una novel-1a ďescenes, més impactant que ben travada, amb uns capítols molt curts, de cop de puny sobtat més que de teranyina i de trama allargada excessivament com passa a moltes altres novel·les. Molt especialment en les del gènere mal anomenat novel·la històrica.

Fa temps que Martí Gironell s'hi mou amb més èxit de lectors que no de crítics. Va ambientar El pont dels jueus a l’edat mitjana; La venjança del bandoler, a les guerres napoleòniques; a L'arqueòleg, narrava un viatge del monjo Bonaventura Ubach del Caire al monestir de Montserrat, amb mòmia inclosa. A L'últim abat, el protagonista era Pere Frigola, un altre monjo. En El primer heroi (Ediciones B), ens du al neolític. Situa el poblat del Clan dels Cavalls a la Draga, al Pla de l’Estany. Però podria ser a qualsevol altre lloc. Com el monjo Ubach, Ynatsé fa quasi el mateix periple, si bé cinc mil anys abans. Sí no fos per la marrada cap a Anglaterra i perquè el recorregut és molt més terrestre, recordaría també el viatge ďUlísses. Però Gironell descriu poc: El primer heroi és sobretot acció. I com que Horner va ser el primer a explicar un viatge com tants altres, Gironell adorna el viatge que fa Ynatsé amb unes cireretes per evitar caure en un tòpic. I amb una lliçó final.

Justaınent Edicions del Períscopi va publicar fa poc Un viatge a l’Índia, a una contraepopeia homèrica on Gonzalo M. Tavares narra un viatge paròdic que passa, a més, pel sedàs del Bloom de James Joyce. Martí Gironell, en canvi, gravita sobre el seu món proper. El mateix que el nostre. S’entreté excessivament a narrar escenes inversemblants, ambientades en un marc històric de documental. “Mentre llegeixes, t’imagines que ets un més de 1a tribu”escríu Eudald Carbonell en el de presentació. No ben bé, perquè Ynatsé no és precisament “un més”, sinó, amb permís de Faar, el seu pare, el primer heroi. Però irònicament.

Gironell agrada perquè basteix els seus llibres damunt d’alguns dels tòpics més estesos del nostre temps. És per això apuntala les seves novel·les tot d’ucronies. Ell en diu llicències. A El primer heroi n'hi cor què vols: des del feminisme bonhòmic ďAynires, la dona que estima Ynatsé, com si l’amor romàntic ja existís en el neolític, al llenguatge complex o a conceptes del nostre temps con arribar a un lloc ďhora o la reflexió ecologicosanitària del vell Baasi sobre la llàntia de que se serveix per il·luminar una cova. També com tants ďaltres, Gironell fa creure que ens parla d’altre món. I no ens recorda a la nota final que escriu des d’una taula veïna.

Potser el seu problema és l’excés. Voler entatxonar massa informació en unes planes. I uns finals hiperbòlícament feliços. Però té èxit. Hauríem de tenir-ho present. I hauríem de parlar dels seus llibres amb humilitat, a més d'un xic d'enveja. Més que res perquè El primer heroi ha venut no sé quants cops del que ha venut Ànima. Jo ja sé que la literatura no són els diners, però sense diners i sense lectors, no hi ha res. Ai, sí! Sempre ens quedarà algun íl·luminat rabíós, revestit d’intel·lectual, de gran professor o de gran crític, que es despatxarà impartint lliçons i anatemes.  Sempre, naturalment, que el llibre de què parli no l’hagi escrit un conegut seu.


Xavier Cortadellas. Suplement Cultura, diari El Punt Avui, 04/07/2014, pàg 4.

Darnton, John, Neandertal. Neanderthal. Trad. Ana Juandó. Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1998. ISBN: 84-226-7387-8. 478 pp.
El descobriment de dues espècies de neandertals a l’època actual per un grup de científics: aventures quasi de ciència ficció.

Jean Courtin. El chamán del fin del mundo. Le Chamane du Bout-du-Monde. Trad. Manuel Serrat Crespo. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-3527-5. 284 pp.
Anodina narració d’aventures d’una parella a la costa meridional de la França pretèrita.

Kurtén, Björn. La danza del tigre. Dance of the tiger. Traducció M. Rodríguez Sarró.Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4094-5. 202 p.
Ficció sobre las relacions entre neandertals i sapiens: passable.

Pelot, Pierre. El viento del mundo. Sous le vent du monde. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4145-3. 224 p.
Pretensiosa i avorrida, amb algun moment salvable: prescindible.

Pérez Henares, Antonio. El clan Nublares. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-3524-0. 272 pp.
Distreta narració: aventures prop del Tajo d'un noi i del seu clan.

Pérez Henares, Antonio. El hijo de la garza. Ed. RBA, Barcelona, 2005. ISBN: 84-473-4100-3. 240 pp.
Distreta i poca cosa més.

Auel, Jean M. El clan del oso cavernario. The Clan of the Cave Bear. Maeva Ediciones, Madrid, 1991. 592 pàgs.
Distreta narració: una nena Cro-Magnon s’incorpora a una tribu neandertal.

Auel, Jean M. Els caçadors de mamuts. The Mammuth Nunters. Ed. Columna, Barcelona, 1995, 474 pàgs.
Noves aventures de la mateixa protagonista que l’anterior, però ara avorrides i previsibles.




Jean Marie Auel: «Tots tenim una mica de neandertal»
Trenta anys després d''El clan de l'ós de les cavernes' la seva autora publica el sisè i últim títol de la sèrie, 'Els fills de la terra'

Dimarts, 8 de març - El Periódico de Catalunya
Fa 30.000 anys, en plena era glacial en el que avui és Europa, cromanyons i neandertals coexistien entre mamuts, rinoceronts llanuts, panteres de les neus i lleons de les cavernes. Allà Jean M. Auel va donar a llum el 1980 la seva protagonista, Ayla, una nena cromanyó criada per neandertals, segons algunes teories menys evolucionats, i va donar forma a El clan de l'ós de les cavernes, novel·la que estrenava una sèrie publicada en 50 països, amb 45 milions d'exemplars venuts, tres d'ells a Espanya i Llatinoamèrica, i amb una versió cinematogràfica, del 1986, de la qual només va salvar Daryl Hannah. L'autora, membre de Mensa, organització de superdotats amb un alt coeficient intel·lectual, va presentar dissabte a Londres l'últim títol, La terra de les coves pintades, que el pròxim 29 de març es llançarà a tot el món i que Maeva, que reedita tota la sèrie, publica en castellà, català i e-book.
-¿Com descriuria el món prehistòric que vostè ha creat?
-És la història d'una noia que va morir a l'alba de l'home modern a Europa, la història de gent com nosaltres en temps molt primitius, de com vivien, com interactuaven, com sobrevivien. I la idea que hi havia un altre tipus d'ésser humà totalment diferent però amb la mateixa intel·ligència. L'altre. És igual de fascinant avui. ¿Com respondria el món si descobríssim ara un altre poble humà i intel·ligent però diferent?
-¿Eren tan iguals a nosaltres pel que fa a sentiments?
-L'única diferència, segons els científics amb qui he parlat, és que l'home modern, el cromanyó, no és ni més ni menys que nosaltres però en una altra època i una altra cultura. La seva psicologia i intel·ligència eren com les nostres i per tant les seves reaccions també, és com si parléssim dels nostres rererebesavis.
-L'encreuament entre cromanyons i neandertals que planteja en la ficció divideix els científics.
-Fa 30 anys, quan vaig escriure el primer llibre, al neandertal se l'anomenava homo sapiens neandertalensis. Després va canviar la teoria i li van treure el sapiens perquè no se'ls va considerar totalment humans. Ara el pèndol ha tornat i diuen que també són sapiens, una altra branca primitiva.
-¿Què va passar amb els neandertals?
-Ells van desaparèixer, ningú sap exactament per què, i nosaltres seguim aquí. Gibraltar va ser un dels seus últims refugis. A Portugal es va trobar l'esquelet d'un nen d'uns 4 anys i a l'examinar-lo no sabien si definir-lo com a neandertal o com a cromanyó perquè tenia característiques de tots dos. Alguns diuen que s'equivoca, però el paleoantropòleg Erik Trinkaus, gran expert en neandertals, està convençut que, segons l'ADN, tota la descendència europea té entre un 1% i un 4% de gens o cromosomes de neandertal.
-¿Què tenim de neandertal?
-No se sap, els científics ho estan estudiant, saben que hi ha alguna cosa, però no han pogut identificar exactament el què. Jo no n'estic segura. Els neandertals eren molt forts però crec que té més a veure amb la forma de pensar. Segurament hem heretat alguna cosa útil però no sé el què.
-Ayla té 25 anys i és una mare feliç però en la seva història d'amor amb Jondalar sorgeix la gelosia, que en la seva societat està molt mal vista.
-No és que abans no existís, però era una societat on depenien tant els uns dels altres que si hi havia un element que l'alterés i fos causa de fricció, com la gelosia, que és tan destructiva, havien de trobar una forma d'evitar-la i no deixar que aflorés. Me'n vaig adonar a l'estudiar pobles nòrdics, com els inuit, els esquimals, que tenen lluites sempre verbals, d'insults ferotges, però mai arriben a l'agressió física perquè depenen molt els uns dels altres.
-La seva societat prehistòrica és liberal i una mica hippy, hi ha relacions sexuals molt liberals, fins i tot orgies, ritus d'iniciació sexual, divorcis... fins que descobreixen que els fills són conseqüència de l'acte sexual...
-És l'element clau. Ja en el primer llibre vaig introduir la sexualitat però sense la concepció que serveix per procrear. El sexe era lliure, un plaer, no associaven una cosa amb l'altra. Però al descobrir que el sexe fa nens, la societat canvia per sempre. A la dona se l'allibera al saber-se que té el control de la sexualitat, de quan tenir fills o no encara que l'home no devia estar gaire satisfet amb això. Era el final apropiat per arrodonir la sèrie perquè permetia al lector pensar en com això va canviar les coses i com naixia la responsabilitat de la procreació que comporta el plaer.
-Per a aquest llibre va visitar gairebé totes les coves prehistòriques d'Espanya però l'ha ambientat a França.
-Vaig voler posar alguna cosa d'Espanya però ai, el llibre s'allargava molt. Em queda molt material i, qui sap, potser escric una novel·la policíaca amb un crim a la prehistòria, ha, ha.
-¿Què sent al veure aquelles pintures?
-En tres de les coves vaig plorar. L'art és tan perfecte... Tinc les parets de casa plenes d'art, és el meu vici, la meva debilitat. Les joies de la corona són Altamira, Lascaux i Chauvet i Ekain.
-¿Per què creu que els paleontòlegs la respecten? ¿Pel seu rigor, per anar a jaciments, per la seva investigació, que l'ha portat a fer cursos de supervivència a l'àrtic, aprendre a fer foc o tallar la pedra?
-No ho sé. Potser perquè empro material científic, teories en què uns estan d'acord i altres no. Crec que veuen que em baso en coses sòlides.




Rosny, J. H. En busca del fuego. La Guerre du Feu. Ed. RBA, Barcelona, 2005. 220 pàgs.
L’assumpte és la cerca del foc que la tribu Naóh no va saber conservar i que és incapaç de crear. Els seus guerrers hauran de robar, canviar o aconseguir per qualsevol procediment la flama que és la vida per a l’horda. S’han fet versions cinematogràfiques. Molt ben ambientada amb descripcions molt aconseguides de la flora i la fauna prehistòrica a més de ferotges combats i persecucions espectaculars.

Sarabande, William. Más allá del mar de hielo. Beyond the Sea of Ice. Ed. RBA, Barcelona, 2005, 408 pàgs.
Distretes aventures de caçadors vers la colonització d’Amèrica.

3. EGIPTE


Mahfuz, Naguib. La maldición de Ra. Abath Al-Aqdar. Ed. Planeta-De Agostini, Barcelona, 1998. 208 pp.
Intriga i poca cosa més.

Mahfuz, Naguib. Akhenatón. Al-aish-fi-l-haqiqa. Diario Público, 2010. 156 pp.
El narrador recull el testimoni de les principals contemporanis del faraó heretge, amb punts d’interès i ben escrita.


Renault, Mary. Fuego en el cuerpo. Fire from heaven. Ed. Salvat. Barcelona. 1994. 352 pàgs. Col. Novela Histórica.
Sense gaire interès.

Renault, Mary. Juegos funerarios. Ed Edhasa. Barcelona, 1985. Col. Narrativas. 304 pàgs.
Sense gaire interès.

Jacq, Christian.. Faraón negro, El. Le Pharaon noir. Ed. Planeta. Barcelona, 2000. 322 pàgs. Col ültimos éxitos de la novela histórica.
Subgènere policíac. Sense gaire interès.

Jacq, Christian. Pirámide asesinasa. La. La pyramide assassinée. Ed. Planeta. Barcelona, 1998. 344 pàgs. Col. El Egipto de los faraones.
Subgènere policíac. Sense gaire interès.

Gedge, Pauline. Dama del Nilo, La. Child of the morning. Ed. Salvat, Barcelona, 1994. 368 pàgs. Col. Novela histórica.
Anodina recreació d’una dona faraó.

Gedge, Pauline. Faraón, El. The Twelfth Transforming. Ed. Salvat. Barcelona, 1994. 382 pàgs. Col. Novela histórica, núm. 14.
Aventures sense massa interès.

Waltari, Mika. Sinuhé, el egipcio. Sinuhe egyptilianen. Ed. Círculo de Lectores. Barcelona, 1981. 554 pàgs.
Suposades memòries d’un metge a l’Egipte de la revolució monoteista d’Akenathon: distreta. Es va fer també un film.



MARGA FONT RECOMANA

Un viatge a l'antic Egipte

'SINUHÉ, L’EGIPCI' és una novel·la històrica del finès Mika Waltari, publicada el 1945, La seva lectura és un viatge fabulós a l'antic Egipte, concretament al regnat del faraó Akhenaton, Però el protagonista és Sinuhé, metge reial que explica la vida a la cort i els seus viatges pel món, La descripció del mode de vida de l'època ha estat enaltida fins i tot pels egiptòlegs,

SINUHÉ PREN EL NOM
d'un antic text egipci conegut com a Història de Sínuhé, considerat una obra mestra del conte, gènere que a l'Egipte faraònic es desenvolupà amb força durant l'imperi mitjà, EI premi Nobel Naguib Mahfuz també s'inspirà en aquesta antiga història per escriure, e11941, Awdat Sínuhí,

WALTARI PUBLICÀ l'obra quan Europa tot just albirava la fi de la Segona Guerra Mundial. Sínuhé,l'egipcitrans transpira l'amargor, la decepció i la perplexitat per la destrucció bèl·lica. L’escepticisme del metge queda clar des del primer paràgraf: "... perquè durant la meva vida he sofert tantes proves i pèrdues que el temor no pot turmentar-­me, i cansat estic de l'esperança en la immortalitat com ho estic dels déus i dels reis".

Article Revista Sapiens, núm. 113, febrer 2012, ISSN: 1695-2014. Pàg. 70.

4. MESOPOTÀMIA / PÈRSIA

Rachet, Guy. Ciro, el Sol de Persia. Les Soleil de la Perses. Ed. Salvat. Barcelona, 1994. 272 pàgs. Col. Novela històriaca, núm 11.
Sense gaire interès.


Mary Renault. El muchacho persa. (The Persian Boy, trad. M.A. Menini). Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1994. ISBN: 84-226-4744-3. 512 pàgs.
Ben documentada, estil a base de frases curtes. Potser algun problema amb la traducció.

En El muchacho persa, por varios motivos fundamentales que centran su interés: las relaciones sexuales invertidas, la capacidad de crueldad del hombre y las cuestiones de la identidad nacional y del racismo, la escritora opta por poner el relato en boca de Bagoas, ese favorito, que también lo había sido de Darío y conoce, por lo tanto, las dos cortes en todas sus dimensiones, lo que le permite por un lado ofrecer el retrata idealizado del héroe y por otro explicar mejor su actitud de tolerancia y responsabilidad que le lleva, lejos de rechazar la cultura de los pueblos conquistados, a adoptar algunas de: las costumbres persas y su modo de vestir durante las solemnidades.
(Pàg. 7, El héroe y el amor, Clara Janés, del pròleg)


Manfredi, Valerio Massimo. Aléxandros I El hijo del sueño. Aléxandros Il figlio del sogno, trad. José Ramón Monreal. Ed. Debolsillo, 5ª ed. Barcelona, 2005. ISBN: 8497594401. 308 p.
Sense pena ni glòria.

Manfredi, Valerio Massimo. Aléxandros II La arena de Amón. Aléxandros La sabbie di Amon, trad. José Ramón Monreal. Ed. Debolsillo, 5ª ed. Barcelona, 2005. ISBN: 849759441X. 344 p.
Més interessant que la primera part.

Manfredi, Valerio Massimo. Aléxandros III El confin del mundo. Aléxandros Confine del mondo, trad. José Ramón Monreal. Ed. Grijalbo-Mondadori, Barcelona, 1999. ISBN: 8425333857. 392 p.
Redimeix les dues anteriors parts, ben escrita, suggerent, molt llegidora. Recomanable.

5. GRÈCIA

Manfredi, Valerio Massimo. Aléxandros I El hijo del sueño. Aléxandros Il figlio del sogno, trad. José Ramón Monreal. Ed. Debolsillo, 5ª ed. Barcelona, 2005. ISBN: 8497594401. 308 p.
Sense pena ni glòria.

Manfredi, Valerio Massimo. Aléxandros II La arena de Amón. Aléxandros La sabbie di Amon, trad. José Ramón Monreal. Ed. Debolsillo, 5ª ed. Barcelona, 2005. ISBN: 849759441X. 344 p.
Més interessant que la primera part.


Manfredi, Valerio Massimo. Aléxandros III El confin del mundo. Aléxandros Confine del mondo, trad. José Ramón Monreal. Ed. Grijalbo-Mondadori, Barcelona, 1999. ISBN: 8425333857. 392 p.
Redimeix les dues anteriors parts, ben escrita, suggerent, molt llegidora. Recomanable.


Mary Renault. El muchacho persa. (The Persian Boy, trad. M.A. Menini). Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1994. ISBN: 84-226-4744-3. 512 pàgs.
Ben documentada, estil a base de frases curtes. Potser algun problema amb la traducció.

En El muchacho persa, por varios motivos fundamentales que centran su interés: las relaciones sexuales invertidas, la capacidad de crueldad del hombre y las cuestiones de la identidad nacional y del racismo, la escritora opta por poner el relato en boca de Bagoas, ese favorito, que también lo había sido de Darío y conoce, por lo tanto, las dos cortes en todas sus dimensiones, lo que le permite por un lado ofrecer el retrata idealizado del héroe y por otro explicar mejor su actitud de tolerancia y responsabilidad que le lleva, lejos de rechazar la cultura de los pueblos conquistados, a adoptar algunas de: las costumbres persas y su modo de vestir durante las solemnidades.
(Pàg. 7, El héroe y el amor, Clara Janés, del pròleg)


Renault, Mary. El rey debe morir. The King Must Die, trad. Antonio Desmonts. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1991. ISBN: 8435015550. 400 pgs.

Li sobren més de cent pàgines per ser una novel·la rodona.

Rex Warner. Pericles el ateniense. Pericles the Athenian. Edhasa, 1ª ed. 2011, Barcelona. 320 pgs. ISBN: 978-84-350-9987-5.
Relat de les comteses del pare de la democràcia de la veu del filòsof Anaxàgores. Insulsa i molt poc literària.


Haefs, Gisbert. Alejandro Magno. Alexander I. Alexander II, Asien. Trad. J.A. Alemany i A. Kovacsis. Ed. Edhasa,Barcelona 2005, 1ª ed. ISBN: 84-350-1727-3. 1206 pp.
Llarga i bastant pesada novel·la sobre l’heroi macedoni. Té momens salvables, però no compensen un resultat tediós.



Haefs, Gisbert. Troya. Troja. Ed. El País, Madrid, 2005. 512 pp.
Llarga, avorrida i confusa narració a vàries veus.



Graves, Robert. Filla d'Homer, La. Homer’s Dauhter. Ed.Edhasa,Barcelona, 1993. 288 pàgs.
No és el millor d’aquest autor, però sempre es recomanable llegir-lo.

Vidal, Gore. Creación. Creation. Ed. Edhasa. Barcelona, 1986. 624 pàgs. Col. Narrativas Edhasa.
Extraordinària narració històrica, llibre de viatges de l’extrem orient, visió atípica dels grecs vistos des del punt de vista d’un ambaixador persa a Atenes. Útil per a filosofia (Demòcrit)

Hay, sin embargo, dos novelas que para mí han sido un referente, dos obras soberbias que supusieron un antes y un después en mi relaciónn con el genero. Se trata de Anibal de Gisbert Haefs y Creación de Gore Vidal. Sus escenarios principales no están ubicados en Grecia. antigua, aunque ambas, sobre todo Creación, contienen constantes referencias al mundo griego. Se trata de las dos obras que García Gual pone como ejemplo de novelas de «gran horizonte histórico», ya que no se limitan a recrear una sociedad sino muchas. Anibal no sólo narra el transcurso de la segunda guerra púnica, sino que realiza un magnífico recorrido desde Iberia hasta el reino de Bitinia, pasando por la cosmopolita Cartago, la república romana, la exuberante Alejandría y las ya decadentes ciudades griegas; bien se le podría definir como «la novela del Mediterráneo en la antigüedad». Creación, por su parte, recorre de la mano de su lucido protagonista las grandes civilizaciones del siglo V a. c.: Grecia clásica, el Imperio persa -incluido Egipto y Babilonia-, los reinos hindúes y China, así como las enseñanzas que promulgaron Zoroastro, Buda y Confucio.

Se trata de dos novelas que, pese a su diferente contextualización y argumento, guardan ciertas coincidencias. Son extensas y extremadamente ambiciosas, y sin embargo ambas logran su cometido manteniendo el interés en todo momento y utilizando con habilidad toques de humor y de ironía. Son dos obras que rezuman sabiduría y que dignifican el género de novela histórica. Casualmente –o quizás no tanto-, sus autores se situaron en el otro lado del espejo y escribieron des de la perspectiva del bando perdedor de los dos grandes enfrentamientos de antigüedad, en los que faltó muy poco para que cambiara el rumbo de la historia de Occidente: las guerras médicas, libradas entre griegos y persas, y las guerras púnicas, entre Roma y Cartago. Mientras que el narrador de Creación, el persa Ciro Espítama, resalta el desarrollo y el refinamiento de la sociedad persa en contraste con el primitivismo de los griegos, Aníbal nos sumerge a través de su protagonista, el generoso comerciante heleno Antígenes, en una civilización cartaginesa cosmopolita, audaz y repleta de vida.

AADD. (Antonio Penadés). Cinco miradas sobre la novela histórica. Ed. Evohé, Madrid, 1ª ed. 2009. 144 pp. Pàgs. 82-83.



Renault, Mary. La máscara de Apolo. The Mask of Apollo. Ed. Plaza & Janés / Ed. GP / Libros Reno. Barcelona, 1970. 442 pàgs.
Un actor viatja entre la Grècia continental i la Magna Grècia (Sicília – Siracusa), relata les seves experiències professionals i personals (útils per comprendre els malentesos sobre l’homosexualitat de l’època i la mala sort de les dones) i descriu la vida de filòsofs (Plató, Aristòtil...), polítics (Dion l’heroi i la contramoneda dels tirans, fins una aparició tardana d’Alexandre el Gran) i la mateixa història del classicisme paral·lel a l’argument de les tragèdies que representa. Difícil de pair al principi, guanya en intensitat al final i es fa perdonar. Avaluable per gent de teatre. Molt continguda alhora de descriure els episodis violents i amorosos. Una citació:” Plató és un home que no afegiria , per res del món, ni un gram al pes de la dolenteria que impera sobre la terra.” (pàg. 221).

Graves, Robert. Vellocino de oro, El. The Golden Fleece. Ed. Edhasa. Barcelona, 1984. 512 pàgs. Col. Narrativas.
Mig història mig mitologia.

6. CARTAGO

Gustave Flaubert
Flaubert, Gustave. Salammbô. Salammbô. Ed. Cátedra, 3ª ed., 2007. Col. Letras universales, núm. 335. 330 pàgs.
Irregular narració amb certs atractius.


El desarrollo de la novela histórica romántica tiende a desequilibrar los elementos de su sistema genérico para escorarse bien hacia el exceso de documentación histórica (Flaubert), bien hacia la abundancia de aventuras y folletín (Dumas); ello revela el temprano desgaste de una fórmula narrativa que por su carácter híbrido y por su estrecha vinculación con los planteamientos de la historiografía romántica descubrió muy pronto sus fisuras.

Amado Alonso (1942) ha enjuiciado este proceso de decadencia atribuyéndolo a un defecto sustancial o intrínseco del género. Para Amado Alonso los autores de novelas históricas pretendieron aunar el goce estético con el informativo, pero esa síntesis nunca la lograron porque tornaron de la historia sobre todo la parte arqueológica y «aplicando su esfuerzo a la representación artística y vivaz de estados culturales pretéritos, no crearon dentro de esos estados vidas individuales en auténtico crecimiento». Pero, añade Alonso, tampoco fueron capaces de acertar en la representación histórico-arqueológica. Todas las novelas presentan graves fallos históricos y muy pronto los lectores se sintieron defraudados ante las expectativas suscitadas de verdad histórica (A. Alonso 1942: 48-49).

La valoración de Amado Alonso va más allá del análisis del fenómeno concreto de la novela histórica romántica, pues llega a afirmar la inviabilidad estética del género al que considera prácticamente agotado desde Salammbô de Flaubert, novela que lleva a su límite los rasgos de la
novela histórica tradicional: aumenta el rigor documental y la erudición y subraya el exotismo y la fascinación de un pasado al que solo se lo contempla estéticamente, despojado de cualquier relación con el presente.

Recuérdese que parecido argumento ya había sido utilizado por G. Lukács (1937: 194-195) en su crítica a la novela histórica que se escribe a partir de la revolución de 1848, episodio que conlleva cambios en la concepción de 1a historia y despoja la idea del progreso de toda contradictoriedad, como aparecía en el Romanticismo. La historia es considerada en una evolución lisa y rectilínea en el marco de un pensamiento evolucionista (Darwin).
(Pàgs. 103-104)

(...) la narrativa histórica que inaugura Flaubert con Salammbô (141)

(141) «No debe sorprendernos la preferencia del fin de siècle por Salammbô. Como las restantes obras mayores de Flaubert, este libro poseía la ventaja de no haber asociado su modernidad literaria y su perfección estilística con la teoría del roman expérimental. De ese modo, quedaba libre de la elevada pretensión de Zola, consistente en ofrecer un diagnóstico científico más allá de la literatura. En la Cartago histórica de refinamiento sensual y opulencia adormecedora que Flaubert avocaba y que se hallaba relacionada con la crueldad y el terror, los autores de fin de siglo y su público encontraban sobre todo aquellos rasgos de artificialidad que habían aprendido a leer en Baudelaire. Además justo Salammbô ofrecía esa posibilidad de entender el mundo interno de la novela como negación de la realidad que fascinaba a Huysmans y a otros en la pintura de Gustave Moreau. También en la novela de Flaubert se levantaba una realidad exótica que se oponía a la contemporánea y donde la distancia frente al presente se relacionaba con las características del style dedécadence. Las numerosas impresiones de Salammbô durante los años ochenta testimonian el interés que suscitó el libro en la Francia de esa década” (K. Meyer-Minnemanrı 1979: 217).


El modernismo se dejó seducir por el misterio y la extrañeza de lo antiguo, y recurrió al pasado con una perspectiva estética y cultural. Salammbô de Flaubert fue el primer paso hacia esta nueva escritura de la narrativa histórica: 1a erudición, el acopio de datos sobre las costumbres, la indumentaria, la forma de vida y el espacio de Cartago -tan claramente criticado por Sainte-Beuve (y más tarde por Lukács y por Amado Alonso, entre otros)-, no eran algo menor o anecdótico en la construcción de la novela. Lo arqueológico resultaba el efecto de la fascinación por lo remoto casi inaccesible. Tal vez Flaubert tensó en exceso los límites del género entre lo informativo y lo narrativo, pero lo cierto es que su novela estaba proponiendo una representación inmóvil, pictórica, de un pasado que por su alejamiento del presente permite esa contemplación estética. Es aquí donde se puede hablar del escapisrno de la novela histórica, que no es un rasgo del género como a menudo se repite, sino sólo de determinadas modalidades genéricas.
(Pàgs. 137-138)

Celia Fernández Prieto. Historia y novela: poética de la novela histórica. Ed. EUNSA, 2ª ed. Pmplona, 2003. ISBN: 84-313-2108-3. 242 pàgs.


Durant quinze anys, vaig odiar Flaubert perquè em sem­blava responsable d'una certa literatura francesa, sense gens de noblesa ni de fantasia, que es complaïa a pintar totes les mediocritats, submergint-se amb delicia en el realisme més emprenyador, delectant-se en un univers petitburgès que pre­tenia denunciar. I després, vaig llegir Salammb6, que va entrar immediatament a la lista deis meus deu libres preferits.


Quan vaig tenir la idea de remuntar-me a l'edat mitjana per exposar amb algunes escenes els orígens del contenciós txecoalemany, vaig voler buscar uns quants exemples de novel·les històriques l'acció de les quals es remuntava més enllà de Pera moderna, i vaig pensar en Flaubert.


En la seva correspondència, mentre redacta Salammb6, Flaubert es neguiteja: «Són coses de la història, ja ho sé, per?) si una novella ensopeix com un llibre científic...». També la impressió que escriu «amb un estil acadèmic penós», i des­prés, «allò que [el] mareja és el vessant psicològic de la [seva] història», i encara més perquè es tracta de «donar a les per­sones un llenguatge en el qual no havien pensat!» Quant a la documentació: «Pel que fa a una paraula o a una idea, faig recerques, deixo que la meva ment divagui, m'agafa un estat de somieig infinit [...]». És un problema que acompanya el de la veracitat: «Quant a l'arqueologia, serà "probable". 1 ja està. Per tal que no em puguin demostrar que he dit coses absurdes, és tot el que demano». De moment, estic en desavantatge: és més fàcil que m'enxampin amb la placa de matrícula d'un Mercedes dels anys quaranta que no pas amb el guarniment d'un elefant del segle ni abans de Crist...

Sigui com sigui, la idea que Flaubert, en escriure la seva obra mestra, va experimentar aquestes angoixes i es va fer aquestes preguntes abans que jo em reconforta una mica.


Binet, Laurent. HHhH. (HHhH, trad. A. Mª Corredor). Edicions de 1984, 1ª ed. Barcelona 2011. ISBN: 978-84-92440-67-2. 330 pàgs. Pàg. 188.



Haefs, Gisbert. Aníbal. Hannibal. Der Roman Karthagos. Ed. Salvat. Barcelona, 1994. 556 pàgs. Col. Novel histórica.
Interessant però no definitiva tot i l’enorme talla de l’enemic numero u de Roma.

7. ROMA



Colleen McCullough. Las mujeres de César. (Caesar’s Woman, trad. S. Coca i R. Vázquez de Parga). Ed. Planeta, 1ª ed. Barcelona 1996. ISBN: 84-08-01755-1. 836 pàgs.

Amb una documentació excel·lent, no es pot dir el mateix de l’ interès força irregular. Meritori esforç per reivindicar, ‘investigar’ i divulgar el paper de la dona en la història, tot i que de vegades la lectura davant l’allau de protagonisme masculí en fa dubtar del títol.


Rex Warner. César Imperial. (Imperial Caesar, trad. M. Álvarez de Toledo). Ed. Edhasa, 1ª ed. Barcelona, 1987. ISBN: 84-350-0534-8. 326 pàgs.

Relat desmesurat en primera persona de les campanyes bèl·liques de Cèsar. Avorridot, pesat.


John Williams. August. (Augustus, trad. A. Torrescasana). Edicions 62, Barcelona, 1ª ed. 2015. ISBN: 978-84-9930-961-3. 478 pàgs.

En forma principalment epistolar, desgrana els avatars del successor de Cèsar. Entretinguda.


Santiago Posteguillo. Els assassins de l’emperador (Los asesinos del emperador) Trad. M. Olivé i R. Solà. Ed. Columna, 1ª ed. Barcelona, 2013. ISBN: 978-84-9930-710-7. 1216 pàgs.

Ben travada, malgrat la llargària manté l’interès.

Santiago Posteguillo. Africanus el hijo del consul. Ediciones B, Barcelona, 1ª ed., 2010, època 2010, 1368 pàgs, ISBN 978-84-666-4646-8. Col·lecció "librinos"
-De moment no l'he llegit, és d'un valencià que escriu en espanyol, o sia mai no arribarà a ser un Joanot Martorell ni un Fuster ni un Àusias Marc, etc. Però això té una importància relativa, l'edita una empresa de Barcelona i aquí ve el negoci, una vegada més. El significatiu és que el concepte del llibre "librinos" és de patent holandesa. Una vegada més domina la nefasta sentència d'Unamuno, "què inventin ells". El llibre és atractiu i recorda un ebook, continuarà. Ah! l'edat de Posteguillo és un misteri que no surt ni a la wiquipèdia ni a la seva web.


-Ja llegida: distreta, amb un cert rigor històric però res de l’altre dijous.


Posteguillo, Santiago. Las legiones malditas. Ediciones B, Barcelona, 2011, 1ª ed. ISBN: 978-84-666-4799-18. 1.578 p.
Amb bon ritme, força distreta i un bon nivell informatiu. 


Posteguillo, Santiago. La traición de Roma. Ediciones B, Barcelona, 2011, 1ª ed. ISBN: 978-84-666-4944-5. 1574 p. 
Tanca la trilogia sobre Escipió l'africà, manté el bon nivell.


Marianelli, Sauro. Historia en la historia, Una. Ed. Bruño. Madrid, 1988.240 pàgs. Col. Alta Mar.
Narració juvenil sense gaire interès.

Moix, Terenci. No digas que fue un sueño.Ed. Planeta. Barcelona, 1987. 354 pàgs.
Amors de Cleopatra amb Cesar i sobretot amb Marc Antoni. Molt interessant i sensacionalment ben escrita. Molt distreta.
Marc Antoni




ANTONI I CLEÒPATRA.- Antoni i Cleòpa­tra no és pas una obra menor de Shakespeare, és una obra fallida. Hi ha peces que neixen amb l'aspiració de ser menors i hi resten, satisfan honestament aquesta limitada ambició. Per exem­ple, Molt soroll per no res, que és una obra lleu­gera, de pretensions modestes, però que ateny allò que l'autor es proposa i fins i tot permet d'engendrar un personatge femení de gran cate­goria, com és Beatrice. Antoni i Cleòpatra, en canvi, aspira a tenir la volada que escau a uns personatges tan elevats i mítics però no hi arriba.



Una de les gràcies principals de Shakespeare és l'habilitat a construir uns mecanismes dramà­tics impecables, que s'engeguen a les primeres escenes i que avancen com un rellotge fins a la culminació del drama. Res no hi ha de gratuït ni de secundari en l'evolució de l'obra. Fins i tot algunes escenes que sembla que trenquen el ritme o el to tenen la funció d'esponjar l'obra, d'aire­jar-la. La bola roda amb una exactitud calculada del principi a la fi. Així és a Hamlet, així és a Otel·lo. A Antoni i Cleòpatra, però, aquest des­envolupament minuciós i exacte no existeix. Hi ha moltes digressions i escenes prescindibles. L’acció no avança amb la precisió i la fatalitat d'una fletxa cap a l'objectiu com a Hamlet o a Otel·lo. Sembla que tendeix a una fi, però el camí per arribar-hi és incert i ple de revolts inú­tils, que confonen i cansen l'espectador.

A les grans tragèdies de Shakespeare, els per­sonatges són impulsats a actuar per una passió que els domina i els obliga a comportar-se d'una forma determinada. És l'ambició de Macbeth, atiada per lady Macbeth, l'esperit turmentat i venjatiu de Hamlet, enverinat per l'espectre, la gelosia del moro, cultivada per Iago, el ressenti­ment de Ricard III. Ni Antoni ni Cleòpatra no posseeixen aquest estímul singular ni junts ni per separat, són caràcters poc definits. Encara més: l'Antoni d'aquest drama -o d'aquesta comèdia?- no té a penes relació ni continuïtat amb aquell valerós lloctinent de Cèsar que a Juli Cèsar es presenta davant del poble amb el cos del general assassinat i pronuncia un parlament ple d’intel·ligència i de geni. Ara és un home que ha envellit en tots els aspectes i que s 'ha abocat sobretot a una degradació moral.

El problema principal d'Antoni i Cleòpatra és que allò que Shakespeare volia que fos el mo­tor de la tragèdia i alhora l'ànima dels personat­ges és, en realitat, una ridiculesa. Shakespeare vol presentar -i això es fa evident ja a la primera escena- un general, un gran guerrer, dominat i afeblit per una seductora i convertir tot el drama en una il·lustració d'aquesta feblesa i de les se­ves conseqüències. Shakespeare no es va adonar que amb aquest argument no es pot fer cap tragèdia, que això, a tot estirar, dóna matèria per a una obra lleugera, per no res de seriós. Però amb aquests personatges Shakespeare no podia fer una comèdia – el seu públic no ho hauria entès- encara que a estones l'obra arribi a situar­se en un territori imprecís i ambigu, com si al vi de la tragèdia s'hi hagués barrejat una mica de sucre per fer-lo més amable i més vulgar.

Partint d'aquesta confusió, no és estrany que a Shakespeare els personatges d'aquesta obra li quedin desfibrats i que l'acció no tingui aquell vigor, aquella força que és la marca del dramaturg de Stratford. Cleòpatra és un personatge considerat només des dels ulls del masclisme. I prou que en altres obres Shakespeare demostra que coneixia a fons la variada tipologia i psicologia femenines. Cleòpatra és presentada solament com una fetillera, una seductora, una dona luxuriosa. De la seva intel·ligència, de la seva astúcia, de la seva sang freda i sentit criminals, de la seva habilitat a governar, documentats històricament, Shakespeare a penes no en recull res. Només li interessa la dona carnal i lliurada als plaers, que ha seduït dos grans herois de Roma, primer Juli Cèsar i després Marc Antoni i que a Actium fuig i arrossega Antoni al deshonor.

Per la seva part, l'Antoni d'aquesta obra també és només un titella, un home a qui la luxú­ria i els plaers han afeblit la voluntat i li han fet perdre la dignitat, un general a qui tremolen les cames, un heroi convertit en ninot i traïdor per una gitana. Com pot ser aquest personatge trist i ridícul l'eix d'un drama, si Antoni no pot tenir la grandesa dels herois derrotats pel temps, si és un heroi de qui es posa en dubte obertament 1 'hono­rabilitat?

La clau de l'error de Shakespeare està a igno­rar la dimensió política i militar que tenia històricament el projecte d’Antoni. Aquest oblit és la peça fonamental que manca en el drama, allò que fa que no funcioni. Antoni no era a Egipte solament per celebrar festasses i fornicis amb Cleòpatra. Hi era perquè al seu cap s'havia forjat una idea política i imperial de gran abast que, en certa manera, es va realitzar quatre segles més tard: la constitució d'un gran imperi a l'Orient governat des d'Alexandria. Antoni fou realment un traïdor a Roma, però un traïdor en nom d'un gran somni, del qual ell comptava de posar la primera pedra i que els seus successors, des d'Alexandria, havien de continuar i consolidar. Ell, amb les armes romanes, havia conquerit i donat una vaga unitat a un Orient que, en el fu­tur, probablement desvinculat de Roma, seria governat des d'Alexandria. Antoni, doncs, mi­rant cap al passat, s'inspirava en Alexandre el Gran i, somniant el futur, imaginava l'imperi romà d'Orient, el timó del qual, per una simple qüestió pràctica, de distàncies, no podia ser a la llunyana Roma.

Shakespeare oblida o ignora aquest fonament polític dels actes d'Antoni. El dramaturg anglès presenta Antoni i Cleòpatra com dos disbauxats que viuen pensant només en la seva passió, negligint les seves obligacions polítiques, en un ambient de luxe i de riquesa fastuosos, orientals. La parella, certament, no s'estava de res quant a refinaments, presumien de ser «els de la vida inimitable», però posseïen també una ambició política de primer ordre i de gran abast, que és l'arrel de la grandesa històrica de la seva unió, més enllà de l'anècdota sentimental.

Per què Shakespeare, que va comprendre com pocs altres escriptors què és el poder i que fou tan hàbil a dramatitzar intrigues polítiques, pren només el més superficial i populista de la història d'Antoni i Cleòpatra? Doncs probable­ment perquè Shakespeare ignorava el veritable sentit i l'abast real de la relació entre el triumvir romà i la reina egípcia. Per escriure la tragèdia, Shakespeare va seguir sobretot Plutarc. Shakes­peare, que no solia respectar gaire les històries originals en què es basen els seus drames, es mostra impecablement respectuós amb Plutarc. Ho és massa. Ho és tant que aquest respecte a la lletra de la història plutarquiana és una de les causes que el drama tingui tantes escenes col·laterals que, a més d'allargar-lo, compliquen i destorben l'acció central. Però a part d'aquest problema de tècnica dramàtica, la fidelitat a Plutarc és a l'origen d'un altre problema tant o més greu, un problema de sentit. L’historiador de Queronea està molt influït, en explicar la relació d’Antoni i Cleòpatra, per la propaganda d'Octa­vi, el vencedor d'Actium i instaurador del prin­cipat. Antoni i Cleòpatra són, de fet, uns derro­tats i ja se sap que la història l'escriuen els vencedors. A Octavi August li interessava que Antoni passés a la història com un traïdor a Roma per causa d'unes faldilles i Cleòpatra com una puta coronada, i va aconseguir-ho. No li con­venia que es difongués el sentit polític de l'en­frontament entre ell i Antoni i molt menys que es divulguessin les veritables intencions d'Antoni. El poble, ja se sap, vol que li expliquin històries senzilles i entenedores i la del general seduït per l'egípcia era simple, amena i picant. Semblava convincent i després tots els historiadors la van anar repetint, el gran Plutarc inclòs. I és de Plu­tarc, ja ho hem apuntat, que la història arriba a Shakespeare, el qual va caure en el parany de la simplificació sentimental d'una relació que te­nia també un ambiciós sentit polític.

De Plutarc i de Shakespeare han begut des­prés gairebé tots els que s 'han acostat, amb novel·les i obres per a l'escena, a aquesta faula. N'han fet, fins i tot, comèdies musicals. La llegenda d'Antoni i Cleòpatra ha atret l'atenció de molts autors, però gairebé tots s'hi han es­tavellat. És un d'aquells arguments màgics, atractius, però que en el fons són enverinats. André Gide, els autors del teatre musical, el gran cineasta J. L.Mankiewicz - que va dirigir una pel·lícula sobre el tema, que va produir enormes pèrdues econòmiques- han tret més disgustos que alegries d'aquesta història que en algun mo­ment els va subjugar. La llegenda d'Antoni i Cleòpatra és un bon esquer dramàtic però els que hi piquen queden enganxats a l'ham. Per què? Doncs probablement perquè es tracta d'una història «falsa», no en un sentit argu­mental - la història de la literatura i sobretot la del cinema és plena d'excel·lents històries «fal­ses»- sinó en un sentit humà general i pregon. No és el llit de Cleòpatra el que Antoni va anar a buscar a Alexandria - encara que també l'hi va trobar -, no és la satisfacció de domesticar el lleó allò que l'empenya ella. El que volien tots dos, perquè certament se sentien éssers únics, incomparables, era fundar una dinastia, ordenar el món a la seva manera. Enorme, ambiciós designi...

Si els fets es contemplen en els termes que volia Octavi i explica Plutarc, l'argument es fon en la banalitat o es perd en la confusió i en la prolixitat, que és el que li passa a Shakespeare. El drama només és possible si es mira més enllà i per sobre de la història de luxúries i debilitats carnals, si es considera que, a més d'amants, Antoni i Cleòpatra són dos polítics excel·lents, dos personatges amb un poder vast i sagnant -mai no s'ha d'oblidar que Antoni va fer assassi­nar Ciceró-, dos éssers units en l'ambició que, com altres personatges d'aquesta índole - Napo­leó, per exemple -, albirava fins i tot més enllà dels límits de les pròpies vides. D'alguna mane­ra, doncs, el drama d'Antoni i Cleòpatra encara s'ha d'escriure.

Miquel Pairolí. L’enigma. Ed. La Campana, Barcelona, 1ª ed. 1999, 270 pàgs. ISBN: 84-88791-81-X. Pàgs. 119-127.

CICERÓ
15 DE MARÇ DE 44 AC


El més assenyat que pot fer un home llest i no gaire va­lent quan topa amb un de més fort que ell és esquivar-lo i, sense avergonyir-se'n, esperar un canvi, fins que el camí torni a quedar lliure. Marc Tul·li Ciceró, el primer huma­nista de l'imperi romà, el mestre de l'oratòria, defensor de la justícia, va treballar durant tres dècades per servir la llei heretada dels seus avantpassats i per conservar la re­pública. Els seus discursos han quedat gravats en els an­nals de la història; la seva obra literària, en els carreus de la llengua llatina. Va combatre l'anarquia en la persona de Catilina; la corrupció, en la de Verres, i l'amenaça de la dictadura, en els generals victoriosos. l el seu llibre De republica va considerar-se a la seva època el codi ètic de l'Estat ideal. Però ara n'arriba un de més fort. Amb les se­ves legions gal·les, Juli Cèsar, que inicialment Ciceró ha promogut per la seva fama i veterania, es converteix de la nit al dia en l'amo i senyor d'Itàlia. Com a cap absolut del poder militar, només ha d'allargar la mà per agafar la co­rona imperial que Antoni li ha ofert davant del poble con­gregat. És inútil que Ciceró s'enfronti al poder absolut de Cèsar en el moment que infringeix la llei quan travessa el Rubicó. És inútil que intenti mobilitzar els últims defen­sors de la llibertat contra el tirà. Com sempre, les cohorts demostren que són més poderoses que les paraules. Cè­sar, home d'esperit i d'acció al mateix temps, ha aconse­guit un triomf absolut. l si hagués estat venjatiu com la majoria de dictadors, després de la seva victòria clamoro­sa, hauria pogut eliminar sense contemplacions aquest obstinat defensor de la llei o, si més no, desterrar-lo. Mal­grat això, més que tots els triomfs militars, allò que honra Juli Cèsar és la seva magnanimitat després de la victòria. Sense ànim d'humiliar-lo, regala la vida a Ciceró, el seu contrincant, ara abatut, i únicament li insinua que aban­doni l'escena política, que ara li pertany a ell i en la qual a qualsevol altre només li correspon el paper de figurant mut i obedient.

Res no pot fer més feliç un home d'esperit que l'exclu­sió de la vida pública i política. Treu el pensador, l'artista, de l'òrbita indigna que només es pot dominar amb bruta­litat o amb hipocresia, i el fa tornar a la seva òrbita natural, íntima, intangible i indestructible. Per a un home (l'esperit, tota forma d'exili suposa un estímul per al reco­lliment interior, i a Ciceró aquest beneït infortuni li so­brevé en el millor moment, el més oportú. El gran dialèc­tic s'acosta a poc a poc a la vellesa després d'una vida que, amb sobresalts i tensions continus, li ha deixat poc temps per a la reflexió creadora. Sí que n'ha viscut, de coses, i molt contradictòries, el sexagenari en el breu espai de la seva vida! Avançant i obrint-se pas amb perseverança, agilitat i superioritat espiritual, aquest homo novus ha aconseguit un per un tots els càrrecs públics i els honors que fins ara eren prohibits per a un insignificant home de províncies i que es reservaven amb gelosia a la camarilla de la noblesa hereditària. Ha conegut els favors públics en el seu grau més alt i en el més baix. Després de la der­rota de Catilina ha pujat triomfalment els esglaons del Ca­pitoli, ha estat coronat pel poble i honrat pel senat amb el gloriós títol de pater patriae, pare de la pàtria. I, d'altra banda, de la nit al dia ha hagut de fugir a l'exili, condem­nat per aquest mateix senat i abandonat per aquest ma­teix poble. No hi ha hagut cap càrrec en el qual no hagi exceHit, cap rang que no hagi assolit gràcies al seu caràc­ter infatigable. S'ha encarregat de dirigir processos en el fòrum. Com a soldat, ha comandat legions al camp de batalla. Com a cònsol, ha administrat la república i, com a procònsol, províncies senceres. Milions de sestercis han passat per les seves mans i s'han convertit en deutes. Ha posseït la casa més bonica del Palatí i l'ha vista en runes, cremada i devastada pels seus enemics. Ha escrit tractats memorables i ha fet discursos que s'han convertit en clàs­sics. Ha engendrat fills i els ha perdut. Ha estat valent i fe­ble, estricte i de nou esclau de l'elogi, molt admirat i molt odiat. Un caràcter inconstant, ple de fragilitat i d'esplen­dor. En resum, la personalitat més atractiva i més provo­cadora de la seva època, perquè uneix de manera indisso­luble aquests quaranta anys plens d'esdeveniments que van de Maurici fins a Cèsar. Ciceró va viure i va patir com ningú més la història de l'època, la història universal. No­més per a una cosa, per a la més important, no va tenir mai temps: per donar una ullada a la seva pròpia vida. En la seva ambició desbordada, aquest home incansable no va trobar mai temps per reflexionar tranquil·lament i recopi­lar el seu saber, el seu pensament.

Però ara, gràcies al cop d'estat de Cèsar que l'ha ex­clòs de la res publica, dels assumptes d'Estat, per fi té l'o­portunitat de cultivar de manera productiva la res privata, els assumptes particulars, la cosa més important del món. Resignat, Ciceró deixa el fòrum, el senat i l'imperi a la dictadura de Juli Cèsar. Una repugnància per tot allò pú­blic comença a envair-lo. Que d'altres defensin els drets del poble, al qualles lluites de gladiadors i els jocs impor­ten més que la llibertat. Ara l'únic que vol és buscar i tro­bar la pròpia llibertat interior i donar-li forma. Així doncs, Marc Tul·li Ciceró, per primera vegada en els seus seixan­ta anys de vida, mira dins seu amb calma, reflexionant, per demostrar al món allò per què ha obrat i ha viscut.

Com a artista nat que és, que del món dels llibres va anar a parar al fràgil món de la política només per equivocació, Marc Tul·li Ciceró intenta ordenar la seva vida serenament, d'acord amb la seva edat i amb les seves in­clinacions més íntimes. Deixa Roma, la sorollosa metrò­poli, i es retira a Túsculum, l'actual Frascati, i així s'en­volta d'un dels paisatges més bells d'Itàlia. Els turons inunden la plana en onades suaus, cobertes de boscos es­pessos, i la música argentada de les fonts ressona en el si­lenci d'aquest paratge allunyat. Per fi, després de tots els anys passats al mercat, al fòrum, a la tenda de campanya al front o de viatge, a aquest pensador i creador se li ha obert l'ànima de bat a bat. La ciutat, atraient i aclapara­dora, queda lluny, com un simple fum a l'horitzó, i, això no obstant, és prou a prop perquè els amics hi vagin amb freqüència a mantenir converses intel·lectualment estimu­lants. Àtic, l'amic íntim i de confiança, el jove Brut o el jo­ve Cassi i una vegada fins i tot - un hoste perillós! - el dictador mateix, el gran Juli Cèsar. Però si els amics de Roma fallen, sempre queden els magnífics companys, que no deceben mai, a punt tant per a la conversa com per al silenci: els llibres. A la seva casa de camp, Marc Tul·li Ci­ceró es construeix una meravellosa biblioteca, un pou de saviesa veritablement inesgotable. Les obres dels savis grecs s'arrengleren al costat de les cròniques romanes i dels compendis de lleis. Amb amics com aquests, provinents de tots els temps i de totes les llengües, no hi haurà cap més vespre solitari. El matí el dedica a treballar. Un esclau instruït s'espera, obedient, per al dictat. A l'hora dels àpats, la seva estimada filla Túl·lia li fa més curtes les hores. l l'educació del fill dóna varietat i nous estímuls als dies. I, a més a més, darrera saviesa, el sexagenari comet la més tendra bogeria de la vellesa: es casa amb una dona jove, més jove que la seva filla, per gaudir com a artista de la bellesa de la vida, no només en el marbre o en els versos sinó també en la seva forma més sensual i captivadora.

Sembla, doncs, que a seixanta anys, Marc Tul·li Ciceró ha tornat per fi a si mateix: filòsof més que no pas dema­gog, escriptor i no mestre de retòrica, amo del seu temps lliure més que sol·lícit servidor del favor popular. En comptes de perorar davant de jutges venals als mercats, prefereix plasmar l'essència de l'art de l'oratòria en el seu De oratore, un model per a tots els seus imitadors, i alho­ra intenta instruirse a si mateix en el seu tractat De se­nectute (Cato maior de senectute) sobre el fet que un home realment savi ha d'aprendre que la veritable dignitat de la vellesa i de la vida és la resignació. Les cartes més boni­ques i harmonioses són d'aquesta època de recolliment in­terior. I fins i tot quan l'abat la més pertorbadora de les desgràcies, la mort de la seva estimada filla Túl·lia, el seu art l'ajuda a assolir la dignitat filosòfica: escriu les Conso­lationes, que encara avui, al cap dels segles, consolen mi­lers de persones amb el mateix destí. La posteritat ha d'a­grair a l'exili que de l'orador sol·lícit d'abans sorgís el gran escriptor. En aquest tres anys de tranquil·litat fa més per a la seva obra i per a la seva fama pòstuma que en els trenta anys anteriors, malgastats en la res publica.

Ciutadà de l'eterna república de l'esperit més que no pas de la república de Roma, castrada per la dictadura de Cèsar, la seva vida ja sembla la d'un filòsof. Per fi, el pro­fessor de la justícia terrenal ha après l'amarg secret que qualsevol home dedicat als afers públics al capdavall aca­ba sabent: que a la llarga no es pot defensar la llibertat de les masses sinó només la pròpia, la llibertat interior.

- - - -

Així doncs, Marc Tul·li Ciceró, cosmopolita, humanista i filòsof, passa un estiu feliç, una tardor creativa i un hivern italià, apartat -i ell creu que per sempre- de l'engranat­ge polític de l'època. Gairebé no para atenció a les notí­cies i a les cartes que diàriament arriben de Roma, indiferent a un joc que ja no necessita la seva participació. Sim­ple ciutadà de la república invisible de les idees i no de la corrompuda i vexada, que se sotmet al terror sense opo­sar resistència, ja sembla estar curat del vanitós desig de reconeixement públic dels literats quan, de cop i volta, un migdia de març, un missatger, cobert de pols i panteixant, irromp a casa seva. Tot just li queden forces per comuni­car-li la notícia que Juli Cèsar, el dictador, ha estat assas­sinat al fòrum de Roma. Després cau a terra.

Ciceró empal·lideix. Tan sols fa unes quantes setma­nes va estar assegut a la mateixa taula del magnànim ven­cedor i, tot i l'antagonisme que sentia contra aquell home superior i perillós, tot i la desconfiança amb què contem­plava els seus èxits militars, íntimament i en secret honra­va l'esperit sobirà, el geni organitzador i la humanitat d’aquell enemic únic i respectable. Però, malgrat la repulsió que sent envers el vulgar argument de l'assassinat comès pel poble, aquest home, Juli Cèsar, amb tots els seus mè­rits i les seves gestes, ¿no ha comès el tipus d'homicidi més detestable, el parricidium patriae, l'assassinat de la . pàtria? ¿No va ser precisament el seu geni el perill més gran per a la llibertat de Roma? Tot i que la mort d'aquest home és lamentable des del punt de vista humà, afavoreix el triomf de la causa més sagrada, perquè, ara que Cèsar és mort, la república pot ressorgir: gràcies a aquesta mort, pot triomfar la idea més sublim, la de la llibertat.

Ciceró es recupera del primer ensurt. Ell no desitjava aquest acte de traïdoria, potser ni tan sols ha gosat desit­jar-lo en els seus somnis més íntims. Brut i Cassi no li han explicat la conspiració, tot i que Brut, mentre arrenca el punyal sangonós del pit de Cèsar, ha cridat el nom de Ci­ceró, i d'aquesta manera ha posat com a testimoni del seu crim el mestre de la idea republicana. Però ara que el crim ha estat consumat de forma irrevocable, com a mínim cal aprofitar-lo a favor de la república. Ciceró s'adona que el camí cap a l'antiga llibertat romana passa per damunt d'a­quest cadàver imperial, i que té el deure de mostrar als al­tres aquest camí. No es pot deixar passar un moment únic com aquest. Aquest mateix dia, Marc Tul·li Ciceró deixa els llibres, els escrits i el sagrat otium de l'artista, la con­templació. Amb el cor bategant fort, corre cap a Roma per salvar la república, la vertadera herència de Cèsar, tant dels seus assassins com dels seus venjadors.

- - - -

A Roma, Ciceró troba una ciutat confusa, perplexa i des­orientada. Des del mateix moment en què s'ha produït, l'assassinat de Juli Cèsar ha resultat ser més gran que els seus autors. El grup heterogeni dels conspiradors no ha sabut fer res més que assassinar, eliminar aquest home su­perior a tots ells. Però ara que toca treure profit d’aquesta acció, es troben desemparats i sense saber què fer. Els senadors dubten de si han d'aprovar o han de condemnar l'assassinat. El poble, que des de fa temps està acostumat a una manipulació brutal, no s'atreveix a opinar. Antoni i els altres amics de Cèsar tenen por dels conspiradors i te­men per la seva vida. Els conspiradors, per la seva banda, tenen por dels amics de Cèsar i de la seva venjança.

Enmig de la confusió general, Ciceró és l'únic que de­mostra determinació. En altres ocasions vacil·lant i temo­rós, com tots els homes d'esperit i nervi, ara, sense pensar-s'ho, respon del crim en què no ha participat. Amb el cap alt, trepitja les rajoles encara humides per la sang de l'ho­me assassinat i, davant del senat reunit, exalça la supres­sió del dictador com una victòria de la idea republicana. «Oh, poble meu, has recuperat la llibertat!», exclama. «Vosaltres, Brut i Cassi, heu acomplert aquesta gran ges­ta, no només per Roma, sinó pel món sencer.» Però alho­ra exigeix que a aquest acte en si mateix ja tan terrible, se li doni el sentit més elevat. Els conspiradors han de fer seu enèrgicament el poder, que ha quedat desert després de la mort de Cèsar, i utilitzar-lo, sense perdre temps, per salvar la república i per restablir la vella constitució ro­mana. Antoni s'ha d'encarregar del consolat, i a Brut i Cassi se'ls ha de transmetre el poder executiu. Per prime­ra vegada, aquest home de lleis ha d'infringir, per un breu instant en la història universal, la rígida llei, i ha d'impo­sar per sempre més la dictadura de la llibertat.

Però en aquest moment es fa palesa la debilitat dels conspiradors. Només han estat capaços d'ordir una cons­piració, de cometre un assassinat. Només han tingut for­ça per enfonsar el punyal cinc polzades dins del cos d'un home indefens i amb això ha acabat la determinació. En comptes de quedar-se amb el poder i utilitzar-lo per res­tablir la república, s'escarrassen per aconseguir una am­nistia barata i negocien amb Antoni. Permeten que els amics de Cèsar es reuneixin i d'aquesta manera perden un temps molt valuós. Ciceró, amb la seva clarividència, in­tueix el perill. S'adona que Antoni prepara un contracop, que liquidarà no només els conspiradors, sinó també les idees republicanes. Adverteix, s'exalta, s'agita i fa discur­sos per obligar els conspiradors, per obligar el poble a ac­tuar amb decisió. Però - error històric!- ell mateix no ho fa. Té tots els recursos a les mans. El senat està disposat a recolzar-lo i, en el fons, el poble només espera que algú prengui amb coratge i decisió les regnes que s'han escapat de les fortes mans de Cèsar. Ningú no s'hi oposaria, to­thom respiraria alleujat si ara Ciceró fes seu el govern i posés ordre en el caos.

Aquest moment històric, aquest moment universal que Marc Tul·li Ciceró espera ferventment des de les seves catilinàries, ha arribat per fi amb aquest idus de març. l si hagués sabut aprofitar-lo, la història que tots nosaltres hauríem après a l'escola hauria estat ben diferent. El nom de Ciceró no hauria passat als annals de Livi i de Plutarc com el d'un simple escriptor notable, sinó com el del sal­vador de la república, com el del veritable geni de la lli­bertat romana. Seva seria la glòria immortal d'haver tin­gut a les mans el poder d'un dictador i d'haver-lo tornat voluntàriament al poble.

Però en la història es repeteix contínuament la tragè­dia de l'home d'esperit que, afeixugat per la responsabili­tat interior, en el moment decisiu rares vegades es con­verteix en un home d'acció. Una vegada més es renova l~ mateixa escissió en l'home d'esperit, en l'home creatiu: com que s'adona de les estupideses de la seva època, es veu obligat a intervenir, i en un moment d'entusiasme es llança apassionadament a la lluita política, però al mateix temps també vacil·la a respondre a la violència amb més violència. La seva consciència recula davant la idea de sembrar el terror i de vessar sang, i aquests dubtes i con­sideracions, precisament en l'únic moment que no només permet la falta d'escrúpols sinó que fins i tot l'exigeix, pa­ralitzen les seves forces. Després del primer brot d'entu­siasme, Ciceró contempla la situació amb una clarividèn­cia perillosa. Observa els conspiradors, que tot just ahir lloava com a herois, i s'adona que no són sinó homes fe­bles que fugen de les ombres del seu crim. Observa el po­ble i s'adona que ja fa temps que no és el vell populus ro­manus, aquell poble heroic que ell havia somniat, sinó una plebs degenerada que només pensa en els seus inte­ressos i en la diversió, en menjar i en el joc, panem et cir­censes, que un dia aclama Brut i Cassi, els assassins, el se­güent Antoni, que crida venjança contra ells, i el tercer Dolabel·la, que fa destruir tots els retrats de Cèsar. S'ado­na que, en aquesta ciutat decadent, ningú ja no serveix de manera honrada la idea de la llibertat. Tothom vol el poder o el seu benestar. Ha estat en va desfer-se de Cèsar, perquè tots lluiten només per la seva herència, pels seus diners, per les seves legions, només aspiren al seu poder. Tan sols busquen el profit i els guanys per a ells mateixos, no per a l'única causa sagrada, la causa de Roma.

En aquestes dues setmanes, després de l'entusiasme precipitat, Ciceró està cada vegada més cansat i es torna més escèptic. Ningú a part d'ell no es preocupa de resta­blir la república. El sentiment nacional s'ha esvaït i l'inte­rès per la llibertat s'ha perdut completament. Al final sent repugnància per aquest tèrbol enrenou. Ja no es pot en­ganyar més quant a la impotència de les seves paraules. En vista del fracàs, ha d'acceptar que el seu paper conci­liador s'ha acabat, que ha estat massa dèbil o massa co­vard per salvar la seva pàtria de l'amenaça de la guerra ci­vil. Així doncs, l'abandona al seu destí. A principis d'abril se'n va de Roma, per tornar - de nou decebut, de nou vençut- als seus llibres, a la vil·la solitària de Pozzuoli, al golf de Nàpols.

 Per segona vegada, Marc Tul·li Ciceró s'aïlla del món i es refugia en la seva soledat. S'adona definitivament que, en una esfera en què el poder equival a justícia i en què es fo­menta més la manca d'escrúpols que la saviesa i l'esperit conciliador, ell, com a savi, com a humanista, com a de­fensor de la justícia, des de bon principi ha estat en un lloc que no li corresponia. Ha hagut de constatar commo­gut que, en aquesta època efeminada, la república ideal que havia somniat per a la seva pàtria, el ressorgiment dels vells costums romans, ja no és possible. Però, com que ell mateix no ha pogut acomplir la gesta salvadora en la realitat, aquesta matèria rebel, almenys vol salvar el seu somni per a una posteritat més sàvia. Els esforços i els co­neixements de seixanta anys de vida no es poden perdre completament sense tenir cap efecte. Així, aquest home humiliat recorda quina és la seva veritable força i en aquests dies solitaris escriu l'última obra, la més gran, com a llegat per a altres generacions, De officiis, l'ense­nyament dels deures que l'home independent, l'home moral, ha de complir envers ell mateix i envers l'Estat. La tardor de l'any 44 a C, també la tardor de la seva vida, Marc Tul·li Ciceró escriu a Pozzuoli el seu testament polí­tic i moral.

Que aquest tractat sobre la relació de l'individu amb l'Estat és un testament, l'última paraula d'un home que ha dimitit i que ha renunciat a totes les passions públi­ques, ho demostra l’al·locució inicial. De officiis està adreçat al seu fill. Ciceró li confessa amb tota sinceritat que no s'ha retirat de la vida pública per indiferència, si­nó perquè, com a esperit lliure, com a republicà romà, considera que servir una dictadura està per sota de la se­va dignitat i del seu honor. «Mentre l'Estat encara era go­vernat per homes que ell mateix havia escollit, jo vaig de­dicar les meves forces i les meves idees a la res publica. Però des que tot va anar a parar a la dominatio unius, al domini d'un sol home, no va quedar espai per al servei públic o per exercir l'autoritat.» Des que es va abolir el senat i es van tancar els tribunals, ¿què pot fer-hi, al se­nat o al fòrum, sense perdre el respecte envers si mateix? Fins ara, l'activitat pública i política ja li ha robat prou temps. “Scribendi otium non erat”, al qui escrivia no li quedava temps lliure. l ell no va poder formular mai de manera completa la seva visió del món. Però ara que està obligat a romandre inactiu, vol aprofitar-ho almenys en el sentit de les grans paraules d'Escipió, que va dir d'ell mateix que «mai no va estar tan actiu com quan no tenia res per fer, i que mai no es va sentir menys sol com quan estava sol amb si mateix». 

Aquestes idees sobre la relació de l'individu amb l’Estat, que Marc Tul·li Ciceró exposa al seu fill, no són gens noves ni originals. Uneix el que ha llegit amb allò gene­ralment acceptat: a seixanta anys, un orador no es con­verteix de cop i volta en un escriptor ni un compilador en un creador original. Però aquesta vegada les opinions de Ciceró inclouen un matís de tristesa i d'amargura que els dóna una nova càrrega emocional. Enmig de sagnants guerres civils i en una època en què les hordes de preto­rians i els canalles dels partits lluiten pel poder, un espe­rit veritablement humà torna a somniar -com sempre fan els homes solitaris en moments com aquests- l'eterna utopia de la pacificació del món mitjançant el coneixe­ment dels costums i la conciliació. La justícia i la llei han de ser els pilars fonamentals de l'Estat. Són els homes real­ment honrats i no els demagogs, els que han d'assolir el poder i, al mateix temps, la justícia dins de l'Estat. Ningú no pot imposar al poble la seva voluntat i els interessos personals, i s'ha de negar l'obediència a aquests homes ambiciosos que arrabassen el poder al poble, «hoc omne genus pestiferum acque impium». Exasperat, Ciceró, un independent irreductible, rebutja col·laborar amb un dic­tador i estar al seu servei. «Nulla est enim societas nobis cum tyrannis et potius summa distractio est.»

La tirania viola qualsevol dret, argumenta Ciceró. En una col·lectivitat, només es pot crear una veritable har­monia si l'individu, en comptes d'intentar beneficiar-se del seu càrrec públic, anteposa els interessos de la comu­nitat als privats. Només si no es malgasta la riquesa en lu­xes i en despeses excessives, sinó que s'administra i es transforma en cultura espiritual i artística, només si l'aris­tocràcia renuncia a la seva supèrbia i el poble, en comptes de deixar-se subornar per demagogs i de vendre l'Estat a un partit, exigeix els seus drets naturals, es podrà salvar la república. Ciceró, un encomiasta del centre, com tots els humanistes, demana la conciliació de les forces oposades. Roma no necessita ni un Sul·la, ni un Cèsar, ni els Grac. La dictadura és perillosa, com també ho és la revolució.

Moltes de les coses que diu Ciceró ja apareixien en la idea d'Estat de Plató i les reprendran Jean-Jacques Rous­seau i tots els idealistes utòpics. Però el que fa que aquest testament sobresurti de manera sorprenent en la seva època és el nou sentiment que mig segle abans del cristia­nisme s'expressa aquí per primer cop: l'humanitarisme. En una època en què es cometen les atrocitats més bru­tals, en què fins i tot Cèsar, quan conquereix una ciutat, fa tallar les mans a dos mil presoners, en què les tortures i les lluites de gladiadors, les crucifixions i les execucions són esdeveniments quotidians i naturals, Ciceró és el pri­mer i l'únic que protesta contra qualsevol abús de poder. Condemna la guerra com a mètode dels beluarum, de les bèsties, condemna el militarisme i l'imperialisme del seu propi poble, l'explotació de les províncies, i demana que l'annexió d'altres terres a l'imperi romà només es dugui a terme per mitjà de la cultura i de la tradició, mai amb l'es­pasa. Critica el saqueig de les ciutats i - petició absurda en la Roma d'aquell temps- demana clemència per als ciutadans que estan més desemparats davant la llei, per als esclaus (adversus infirmus justitia esse servandum). Amb una mirada profètica, prediu la caiguda de Roma a causa de la rapidesa excessiva de les seves victòries i d'unes con­questes malsanes, perquè només són militars. Des que, amb Sul·la, la nació va emprendre guerres només per quedar-se amb un botí, es va perdre la justícia dins de l'imperi ma­teix. l sempre que un poble pren per la força la llibertat a d'altres pobles, ell mateix perd, per una misteriosa ven­jança, la meravellosa força de la soledat.

Mentre les legions, sota el comandament dels ambiciosos capitosts, marxen cap a Pàrtia i Pèrsia, cap a Germà­nia i Britània, cap a Hispània i Macedònia, per servir el deliri fugaç d'un imperi, una veu solitària s'alça en pro­testa contra aquest triomf perillós, perquè ha vist com de la llavor sagnant de les guerres de conquesta en creix la collita encara més sagnant de les guerres civils. I aquest impotent defensor de la humanitat suplica solemnement al seu fill que honri la adiumenta hominum,la unió dels homes, com un dels ideals més transcendents i elevats. Aquell que durant massa temps ha estat orador, advocat i polític, que pels diners i per la fama ha defensat qualsevol causa, bona o dolenta, amb la mateixa valentia, que ha as­pirat a qualsevol càrrec, que ha volgut riqueses, el respec­te públic i l'aplaudiment del poble, per fi, a la tardor de la seva vida, ha arribat a una clara intuïció. Poc abans del fi­nal, Marc Tul·li Ciceró, fins ara tan sols humanista, es con­verteix en el primer defensor de la humanitat.

Mentre Ciceró, tranquil i serè en el seu aïllament, pensa en el sentit i la forma d'una constitució moral, a l'imperi romà el neguit augmenta. Ni el senat ni el poble encara no han decidit si han de lloar els assassins de Cèsar o dester­rar-los. Antoni ja es prepara per a la guerra contra Brut i Cassi quan, de sobte, apareix un nou pretendent, Octavi, que Cèsar va nomenar hereu i que ara vol prendre posses­sió d'aquesta herència. Tan bon punt arriba a Itàlia, escriu a Ciceró per obtenir-ne el suport, però al mateix temps Antoni li demana que vagi a Roma i Brut i Cassi també el criden des del front. Tots intenten que el gran defensor defensi la seva causa, tots reclamen el cèlebre home de lleis perquè converteixi la seva injustícia en justícia. Amb bon instint, busquen el recolzament de l'home d'esperit, que després deixaran de banda amb menyspreu, tal com sempre fan els polítics que volen el poder quan encara no el tenen. I si Ciceró encara fos el polític frívol i ambiciós d'abans, s'hauria deixat seduir.

Però Ciceró està més cansat i és més savi, dos sentiments que sovint tenen una semblança perillosa. Sap que allò que ara realment necessita és acabar la seva obra i po­sar ordre a la seva vida i als seus pensaments. Com Ulisses davant del cant de les sirenes, es tapa les orelles per no sentir els crits seductors dels poderosos. No fa cas del crit d'Antoni, ni del d'Octavi, ni del de Brut i de Cassi, ni tan sols del crit del senat ni del dels seus amics, sinó que con­tinua escrivint el seu llibre, convençut de ser més fort amb les paraules que amb l'acció i més llest en soledat que enmig d'un grup, amb la intuïció que seran les seves pa­raules de comiat d'aquest món.

Un cop acabat el testament, alça la vista. El desvetlla­ment és terrible: el país, la seva pàtria, es troba a les por­tes de la guerra civil. Antoni ha saquejat les caixes de Cè­sar i del temple i, amb els diners robats, ha aconseguit reclutar mercenaris. Però té tres exèrcits en contra, i tots tres armats: el d'Octavi, el de Lèpid i el de Brut i Cassi. Ja no hi ha temps per a la reconciliació ni per a la mediació. Ara s'ha de decidir si es vol per a Roma un nou cesarisme amb Antoni o si s'ha de recuperar la república. En un mo­ment com aquest tothom s'ha de pronunciar. Fins i tot Marc Tul·li Ciceró, el més prudent i caut de tots, el que ha estat per damunt dels partits o ha oscil·lat indecís de l'un a l'altre, buscant sempre l'equilibri, ha de prendre una de­cisió definitiva.

I ara succeeix una cosa extraordinària. Des que Cice­ró ha fet arribar De officzïs, el seu testament, al seu fill, és com si, a partir del menyspreu que sent per la vida, ha­gués recobrat el coratge. Sap que la seva carrera política i literària s'ha acabat. Ja ha dit tot el que havia de dir i ja no li queda gaire per viure. És vell, ha acabat la seva obra, ¿cal defensar aquestes restes miserables? De la mateixa manera que una bèstia cansada, que ja sent els gossos lla­drar molt a prop seu, de sobte es gira i, per accelerar la fi, es precipita contra els gossos que el persegueixen, Ciceró, desafiant la mort, també es llança de nou enmig del com­bat i des d'una posició perillosa. El qui durant mesos i anys només a fet servir el càlam silenciós, torna a agafar la dura pedra de la paraula i la llança contra els enemics de la república.

Un espectacle colpidor: el desembre, aquest home de cabells grisos torna a ser al fòrum de Roma per animar de nou el poble romà a ser digne de l'herència dels seus avantpassats, ille mos virtusque maiorum. Completament conscient del perill que suposa presentar-se desarmat da­vant d'un dictador que ja té les legions a punt de marxa i disposades a matar, llança catorze filípiques contra Anto­ni, l'usurpador del poder, que s'ha negat a obeir el senat i el poble. Però aquell que vol encoratjar els altres només té poder de convicció si ell mateix demostra de manera exemplar el seu coratge. Ciceró sap que no lluita inútil­ment amb paraules, tal com feia antigament en aquest ma­teix fòrum, sinó que, per convèncer, aquest cop ha d'ar­riscar la vida. Des de la rostra, la tribuna dels oradors, confessa decidit: «Quan era jove vaig defensar la repúbli­ca, i ara que m'he fet vell no li giraré l'esquena. Estic dis­posat a sacrificar la meva vida, si és que la meva mort per­met a aquesta ciutat recuperar la llibertat. El meu únic desig és, en morir, deixar enrere un poble de Roma lliure. El déus immortals no em podrien concedir favor més gran.» No hi ha temps, insisteix, per negociar amb Anto­ni. Han de recolzar Octavi que, tot i ser parent de sang i hereu de Cèsar, defensa la causa de la república. Ja no és qüestió de persones sinó d'una causa, la més sagrada. Res in extremum est adducta discrimen: de libertate decernitur, s'ha arribat a la decisió última i extrema: en depèn la lli­bertat. Però si el bé inviolable està amenaçat, qualsevol dubte menarà a la perdició. Així doncs, el pacifista Cice­ró reclama que els exèrcits de la república s'enfrontin als de la dictadura. l ell que, com més endavant el seu deixe­ble Erasme, per sobre de totes les coses odia el tumultus la guerra civil, sol·licita l'estat d'excepció per al país i l’exili de l'usurpador.

Ja no com a advocat de processos dubtosos sinó con­vertit en defensor d'una causa noble, Ciceró pronuncia, en aquests catorze discursos, unes paraules veritablement grandioses i fervents. «Que d'altres pobles visquin en l'es­clavitud», exclama davant dels seus conciutadans. «Nos­altres els romans no ho volem. Si no podem conquerir la llibertat, deixeu-nos morir.» Si realment l'Estat ha arribat a la més extrema de les humiliacions, a un poble que do­mina el món sencer - nos principes orbium terrarum gen­tiusque omnium - li correspon actuar tal com ho farien els gladiadors a l'arena. Val més morir plantant cara a l'ene­mic que deixar-se matar. Ut cum dignitate potius cadamus quam cum ignominia serviamus, millor morir amb honor que servir amb ignomínia.

El senat, el poble reunit, escolten aquestes filípiques amb admiració. Alguns potser intueixen que aquesta és l'última vegada en molts segles que al mercat es podran pronunciar lliurement paraules similars. Allà, aviat tot­hom s'haurà d'agenollar com un esclau davant de les està­tues de marbre dels emperadors i, en comptes dels dis­cursos lliures que es feien abans en l'imperi del Cèsar, només s'autoritzarà un xiuxiueig dissimulat als aduladors i als delators. Els oients s'estremeixen, de por i d'admira­ció per aquest home vell que, sol, amb el valor d'un des­esperat, d'una desesperança íntima, defensa la inde­pendència de l'home d'esperit i el dret de la república. Encara que vacil·len, tots hi estan d'acord. Però ni el foc roent de les paraules no pot encendre la soca podrida de l'orgull romà. I mentre al mercat aquest idealista solitari predica el sacrifici, a la seva esquena els caps de les le­gions conclouen sense escrúpols el pacte més deshonrós de la història de Roma.

Octavi, que Ciceró ha lloat com a defensor de la repú­blica, Lèpid, per a qui Ciceró va demanar al poble de Ro­ma una estàtua pels seus mèrits, tots dos retirats per eli­minar Antoni, l'usurpador, ara prefereixen negociar. Com que cap de tots tres dirigents, ni Octavi, ni Antoni, ni Lè­pid, és prou fort per apoderar-se tot sol de l'imperi romà com si fos un botí personal, els tres enemics mortals estan d'acord a repartir-se l'herència de Cèsar en privat. En comptes del gran Cèsar, Roma té de la nit al dia tres petits cèsars.

- - - -

En aquest moment decisiu per a la història universal, els tres generals, en comptes d'obeir el senat i de respectar les lleis del poble romà, s'uneixen per formar un triumvirat i per repartir-se un imperi enorme, que abraça tres conti­nents, com si fos un botí de guerra qualsevol. En una ille­ta a prop de Bolonya, on conflueixen el Reno i el Lavino, s’instal·la una tenda on s'han de trobar tots tres bandits. Evidentment, cap d'aquests grans herois militars es refia dels altres. S'han tractat tan sovint de mentiders, de bri­valls, d'usurpadors, d'enemics de l'Estat, de bandits i de lladres en les proclames respectives, que coneixen perfec­tament el cinisme dels altres. Però als homes amb afany de poder no els importen les conviccions sinó només el po­der, no l'honor sinó el botí. Prenent totes les precaucions possibles, els tres interlocutors s'acosten un rere l'altre al lloc convingut. Tan sols després que els futurs amos del món s'han assegurat que cap d'ells no porta armes per assassinar uns aliats massa recents, es dirigeixen un somriu­re amable i entren junts a la tenda on s'acordarà i es cons­tituirà el futur triumvirat.

Tres dies s'estan Antoni, Octavi i Lèpid, sense testi­monis, en aquesta tenda. Han de debatre tres qüestions. Sobre la primera - com s'han de repartir el món- es po­sen d'acord ràpidament. Octavi es quedarà Àfrica i Nu­mídia; Antoni, la Gàl·lia i Lèpid, Hispània. La segona qüestió tampoc no els representa gaires preocupacions: com reunir els diners per pagar els sous que fa mesos que deuen a les seves legions i als cràpules del partit. Aquest problema es resol fàcilment mitjançant un sistema que des de llavors s'ha imitat sovint. Només cal prendre la fortuna als homes més rics del país i, al mateix temps, per­què no es puguin queixar amb veu massa alta, se'ls treu del mig. Còmodament asseguts a taula, els tres homes ela­boren una llista, un comunicat oficial amb els noms dels proscrits, els dos mil homes més rics d'Itàlia, inclosos dos-cents senadors. Cadascun anomena els que ell coneix, i hi afegeix els enemics personals i els adversaris. Amb quatre ratlles, el nou triumvirat ha liquidat la qüestió ter­ritorial i l'econòmica.

Ara toca discutir el tercer punt. Qui vulgui instaurar una dictadura, per estar segur del seu domini, ha de fer callar per sobre de tot els eterns enemics de qualsevol tirania: els homes independents, els defensors de la utopia inextirpable que és la llibertat intel·lectual. Antoni exi­geix que el nom de Marc Tul·li Ciceró encapçali aquesta última llista. Aquest home ha identificat la seva autèntica naturalesa i l'ha anomenada pel seu veritable nom. Ell és el més perillós de tots perquè té força d'esperit i voluntat d'independència. Se n'han de desfer.

Octavi, espantat, s'hi nega. Jove i encara no del tot en­durit ni enverinat per la perfídia de la política, no vol començar el seu mandat eliminant l'escriptor més cèlebre d'Itàlia. Ciceró ha estat el seu defensor més fidel, l'ha lloat davant del poble i del senat. Fa tot just pocs mesos que Octavi li demanava humilment ajuda i consell i que, amb tot el respecte, anomenava l'ancià el seu «veritable pare». Octavi s'avergonyeix i no abandona la seva posició. Mo­gut per un bon instint, que l'honra, no vol lliurar l’il·lustre mestre de la llengua llatina a l'ignominiós punyal d'uns assassins a sou. Però Antoni continua dient que entre l'es­perit i el poder hi ha una rivalitat eterna i que no hi ha enemic més perillós per a la dictadura que el mestre de la paraula. Tres dies dura la lluita pel cap de Ciceró. Final­ment Octavi cedeix i, d'aquesta manera, el nom de Ciceró conclou el document potser més vergonyós de la història de Roma. Aquesta sola proscripció és la que en realitat se­gella la sentència de mort de la república.

En el moment que Ciceró s'assabenta de l'acord al qual han arribat els que abans eren enemics mortals, és cons­cient que està perdut. Sap molt bé que al filibuster Anto­ni, que Shakespeare, sense motiu, ennoblirà i farà espiri­tual, l'ha marcat de manera massa dolorosa amb el ferro roent de la paraula en atribuir-li els més baixos instints de la cobdícia, de la vanitat, de la crueltat i de la manca d'es­crúpols, i ara no pot esperar d'aquest home brutal i vio­lent la magnanimitat d'un Cèsar. Si hagués volgut salvar la vida, l'única cosa lògica que hauria pogut fer és fugir rà­pidament. Ciceró hauria d'haver anat a Grècia a trobar-se amb Brut, Cassi o Cató a l'últim campament de la llibertat republicana. Allà com a mínim hauria estat protegit dels assassins que ja havien enviat. I, de fet, dues o tres vega­des el proscrit sembla decidit a fugir. Ho prepara tot, ho fa saber als seus amics, s'embarca en un vaixell i es posa en camí. Però a l'últim moment Ciceró sempre s'atura.

Aquell qui ha viscut alguna vegada la desolació de l'exili sent, fins i tot en el perill, la voluptuositat de la terra na­tal i la indignitat d'una vida en fugida constant. Una vo­luntat misteriosa, més enllà de la raó i fins i tot contra ella, l'obliga a plantar cara al destí que l'espera. Aquest home, cansat de la seva existència ja finida, només anhela uns dies més de repòs. Només vol pensar una mica amb cal­ma, escriure unes quantes cartes i llegir uns quants lli­bres, i després que vingui el que hagi de venir. En aquests últims mesos, Ciceró s'amaga ara en una de les seves hi­sendes ara en una altra, marxant-ne sempre que un perill l'amenaça, però sense defugir-lo mai del tot. Com un ma­lalt amb febre canvia el coixí, ell canvia aquesta mena d'a­magatalls, sense estar del tot decidit a afrontar el seu des­tí, ni tampoc decidit a evitar-lo, com si estant preparat per morir, inconscientment volgués complir la màxima que havia escrit en el tractat De senectute, segons la qual un home vell no ha de buscar la mort ni tampoc retardar-la. Quan li arribi la mort, l'ha de rebre amb serenitat. Neque turpis mors forti viro potest accedere, per a les ànimes for­tes no hi ha cap mort ignominiosa.

Així doncs, Ciceró, que ja és de camí cap a Sicília, de sobte ordena a la seva gent que orienti de nou la quilla cap a la Itàlia hostil i atraqui a Caieta, l'actual Gaeta, on té una petita propietat. L'ha envaït un cansament no només dels membres i dels nervis, sinó un cansament de la vida i una misteriosa enyorança del final, de la terra. Tan sols vol reposar una altra vegada. Vol respirar una altra vega­da l'aire dolç de la pàtria i acomiadar-se. Acomiadar-se del món, però aturar-se i descansar, encara que només si­gui un dia o una hora!

Així que arriba, saluda amb veneració els lars de la casa, els esperits protectors. L'home de seixanta-quatre anys està cansat. El viatge per mar l'ha deixat exhaust, i per això s'estira al cubiculum, al dormitori o, més ben dit, a la cambra funerària, i tanca els ulls per gaudir en un dolç son del plaer del repòs etern.

Però quan tot just s'ha estirat, entra precipitadament un dels seus fidels esclaus. A la vora, hi ha homes armats que semblen sospitosos. Un empleat de la casa, al qual Ci­ceró ha fet molts favors al llarg de tota la vida, n'ha reve­lat l'amagatall als assassins per obtenir la recompensa. Ha de fugir immediatament. Ja tenen una llitera a punt i ells mateixos, els esclaus de la casa, agafaran les armes i el pro­tegiran en el breu trajecte fins al vaixell, on estarà segur. El vell, exhaust, s'hi nega. «¿Per què?», pregunta. «Estic cansat de fugir i cansat de viure. Deixeu-me morir en aquesta terra, la terra que jo he salvat.» Però el vell i fidel criat acaba convencent-lo. Fent una volta pel bosquet, els esclaus armats porten la llitera fins a la barca salvadora.

Però l'home que l'ha traït a casa seva no vol quedar-se sense els seus vergonyosos diners. Ràpidament crida un centurió i uns quants homes armats. Comencen a córrer darrere de la comitiva a través del bosc i arriben a temps d'aconseguir el botí.

A l'acte, els servents armats s'agrupen al voltant de la llitera disposats a lluitar, però Ciceró els ordena que abai­xin les armes. La seva vida ha arribat a la fi, ¿per què sa­crificar altres vides, més joves? En aquest últim moment, aquest home sempre indecís, insegur i rares vegades va­lent, perd tota la por. Sent que només pot acreditar-se com a romà en aquesta última prova si va a l'encontre de la mort amb dignitat, sapientissimus quisque aequissimo ani­mo moritur. Els servents obeeixen la seva ordre i s'aparten. Desarmat i sense oposar resistència, ofereix als assassins el seu cap d'ancià amb aquestes grandioses i sàvies parau­les: «Non ignoravi me mortalem genuisse», sempre he sa­but que sóc mortal. Però els assassins no volen filosofia sinó el seu sou. No dubten ni un segon. Amb un cop fort, el centurió abat l'home indefens.

Així mor Marc Tul·li Ciceró, l'últim defensor de la lli­bertat de Roma, més heroic, viril i decidit en la seva últi­ma hora que en molts milers al llarg de tota la seva vida.

Un sagnant drama satíric segueix la tragèdia. La urgència amb la qual Antoni ha ordenat aquesta mort fa sospitar els assassins que aquest cap en concret ha de tenir un va­lor extraordinari. Evidentment no s'imaginen el seu valor en el context espiritual del món i de la posteritat, però sí la importància que té per a qui ha encarregat aquest crim sagnant. A fi que no els puguin disputar el premi, deci­deixen lliurar a Antoni en persona el cap de l'home assas­sinat com a prova de l'ordre acomplerta. El capitost dels bandits talla el cap i les mans del cadàver, ho fica tot en un sac i, amb el paquet que encara regalima de sang a l'es­quena, se'n va ràpidament cap a Roma per alegrar el dic­tador amb la bona nova que el millor defensor de la repú­blica de Roma ha estat eliminat de la manera habitual.

I el criminal menor, el cap dels bandits, no s'equivo­cava. El gran criminal, que ha ordenat l'assassinat, con­verteix l'alegria pel crim comès en una recompensa digna d'un príncep. Antoni, ara que ha fet saquejar i matar els dos mil homes més rics d'Itàlia, per fi pot mostrar-se ge­nerós. Paga un milió just de sestercis al centurió pel sac sagnant que conté les mans tallades i el cap ultratjat de Ciceró. Però això encara no sadolla la seva set de venjan­ça. L'odi estúpid d'aquest home sanguinari encara inven­ta una especial ignomínia per al mort, sense adonar-se que això l'envilirà a ell mateix per sempre. Antoni ordena cla­var el cap i les mans de Ciceró a la rostra, a la mateixa tri­buna dels oradors des de la qual Ciceró va enardir el po­ble contra ell per defensar la llibertat de Roma.

L'endemà, un espectacle vergonyós espera els romans. A la tribuna dels oradors; la mateixa en què Ciceró va fer els seus discursos immortals, penja, lívid, el cap tallat de l'últim defensor de la llibertat. Un imponent clau rovellat travessa el front pel qual han passat milers de pensa­ments. Els llavis que han pronunciat de manera més bella que els de ningú més les metàl·liques paraules de la llen­gua llatina, estan rígids i amargament pàl·lids. Les parpe­lles blavoses cobreixen els ulls que durant seixanta anys han vetllat per la república. Les mans que han escrit les més esplèndides cartes de l'època s'obren impotents.

Tot i això, no hi ha cap acusació pronunciada pel gran orador des d'aquesta tribuna contra la brutalitat, contra el deliri de poder o contra la il·legalitat que parli d'una manera tan eloqüent contra l'eterna injustícia de la vio­lència com ara el cap mut d'un home assassinat. El poble s'aglomera tímidament al voltant de la rostra humiliada. Abatut, avergonyit, s'aparta de nou. Ningú no gosa pro­testar - és una dictadura!-, però una convulsió els opri­meix el cor i, commoguts, abaixen els ulls davant d’aquesta tràgica al·legoria de la seva república crucificada.

Stefan Zweig. Moments estel·lars de la humanitat. Catorze miniatrures històriques. Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1ª ed. 2004, 288 pàgs. ISBN: 84-7724-421-5. Pàgs. 11-34.

Ciceró




Warner, Rex. Joven César, El.. The Young Caesar. Ed. Edhasa. Barcelona, 1988. 294 pàgs. Col. Narrativas Edhasa.
Sense gaire interès.

Massie, Allain. Tiberio. Tiberius. Ed. Salvat. Barcelona, 1994. 224 pàgs. Col. Novela Histórica, núm. 15.
Vida del pornògraf fill d’August. Sense gaire interès.


Graves, Robert. Jo, Claudi. I, Claudius. Ed. Grans Èxits. Barcelona, 1996. 576 pàgs. Col. Grans Èxists Universals, núm. 3.
Novel·la històrica completa, narració en primera persona de l’emperador historiador. Fresc riquissim de l’etapa final de la República i principis de l’Imperi. Complementar amb la també genial sèrie de televisió.

Otras veces, sin embargo, la critica de los historiadores no es tan comedida ni tan justa. Tras la publicación de la excelente -y casi totémica para los cultivadores del género- novela Yo, Claudio (1934) de Robert Graves, el escritor sufrió los embates de historiadores que ridiculizaron la novela y acusaron a su autor de haber plagiado a Tácito y a Suetonio, “uniéndolos luego y ampliando el resultado con mi propia “imaginación vigorosa"» como el mismo Graves menciona en el prólogo de Claudio el dios y su esposa Mesalina, la continuación de su primera novela sobre la dinastía de los Julio-Claudio. De la crítica se deduce que los historiadores no perdonaron a Graves lo que consideraron un «intrusismo» profesional intolerable. Atacaron una «simple» novel a, una obra de ficción (que, para mayor inri, se muestra bastante respetuosa con los hechos históricos) como si de un pésimo manual de Historia del Alto Imperio Romano se tratara. No subrayaron sus virtudes o defectos literarios, la riqueza o pobreza de su prosa, la profundidad o superficialidad psicológica de sus personajes, la viveza o mediocridad de sus descripciones; ni siquiera el grado de originalidad en sus planteamientos. Denunciaron su escaso conocimiento de la Historia y su pobre dominio de las fuentes, como hubiesen hecho con cualquier mediocre artículo académico. Y sobre ello destacaron, como el peor de los pecados posibles, el uso de su «imaginación vigorosa» a modo de apresto o aglutinante de su narrativa. Una crítica, en fin, que intentaba ridiculizar la novel a de Graves pero que, a poco que se analice, deja en ridículo a quien la formula. Y, sin embargo, lo más sorprendente del caso es que el autor. .. «entró al trapo». En vez de aceptar el cumplido que, aunque de modo malintencionado, le dirigían (aparte de la excelencia de su prosa (¿cabe mayor piropo para un escritor de narrativa que una alabanza al vigor de su imaginación?), Graves se defendió ¡como lo hubiera hecho un historiador y no un novelista!, comentando una prolija relación de fuentes utilizadas y desmintiendo el abuso de la imaginación.


AADD. (Pedro Gogoy). Cinco miradas sobre la novela histórica. Ed. Evohé, Madrid, 1ª ed. 2009. 144 pp. Pàgs. 19-20.

Una crítica punyent i reflexiva de Mary Beard: LA MEVA FEINA CONSISTEIX EN DEBATRE AMB ALUMNES

Graves, Robert. Claudio, el dios, y su esposa Mesalina. Ed. Alianza, Madrid.
Novel·la històrica completa, narració en primera persona de l’emperador historiador, des de la seva coronació fins la mort.


Yourcenar, Marguerite. Memorias de Adriano. Mémoires d’Hadrien. Ed. Edhasa. Barcelona, 1982. 276 pàgs. Col. Narrativas.
Tot un clàssic. Útil per a filosofia, art i homosexualitat.

Memorias de Adriano de Marguerite Yourcenar

En estas dos últimas décadas del siglo la novela histórica se distribuye en dos líneas básicas: una que mantiene en sus rasgos esenciales el modelo genérico tradicional, y la otra que altera esos rasgos y a la que se denomina nueva novela histórica o novela histórica postmoderna.

-Las novelas históricas que continúan el trayecto iniciado por Scott mantienen el respeto a los datos de las versiones historiográficas en que se basan, la verosimilitud de la configuración de la diégesis, y la intención de enseñar historia al lector. Pero aportan interesantes innovaciones formales y temáticas que las separan del modelo clásico y que se concretan en la subjetivización de la historia y en la disolución de las fronteras temporales entre el pasado de la historia y el presente de la enunciación, lo que otorga a lo narrado una trascendencia mítica. Todo ello se manifiesta en el abandono del narrador omnisciente a favor de perspectivas parcales, individualizadas, sustentadas en la primera persona. La novela que lustra esta tendencia es Memorias de Adriano de Marguerite Yourcenar, publicada por primera vez en 1951 pero cuyo éxito lo obtendrá en su reedición en los 80. Memorias de Adriano se presenta como una carta que el emperador dirige al que será su sucesor, Marco Aurelio, para informarle acerca de los avances irreversibles de su enfermedad. Pero la necesidad que siente de comunicar sus pensamientos sobre sí mismo y sobre la realidad, le lleva a rebasar ese propósito inicial, y la carta se convierte en «la meditación de un enfermo que da audiencia a sus recuerdos». En este punto, Adriano toma la decisión de contar su vida. Dos motivos le impulsan a ello: uno íntimo, el deseo de explicarse a sí mismo analizando su trayectoria humana; el otro, relacionado con Marco, su narratario, a quien se lo ofrece como correctivo de una educación aislada del mundo, demasiado severa e inflexible. Las memorias reflejarán el predominio de uno u otro impulsa en el ánimo del narrador.

Al tratarse de la reconstrucción de un mundo interior, el narrador autodiegético selecciona aquellas experiencias que le han afectado más y que le han ido formando como la persona que es. De ahí que dedique más espacio a detallar sus relaciones personales y amorosas, a matizar su visión de los diferentes aspectos de la vida, que a relatar sus grandes empresas de gobierno. Incluso en este último caso, lo decisivo para él no es lo que ha hecho, sino el porqué lo ha hecho, y a descubrir esas motivaciones internas, confusas, contradictorias, se aplica con detenimiento, porque siente que en ellas radica la de su existencia. De esta forma la Historia se filtra a través de la voz del personaje, traspasada por sus sentimientos y emociones; el pasado se vuelve cercano. El lector no percibe la distancia de siglos que le separa del narrador porque reconoce en él ideas, actitudes y planteamientos conternporáneos.

Celia Fernández Prieto. Historia y novela: poética de la novela histórica. Ed. EUNSA, 2ª ed. Pamplona, 2003. ISBN: 84-313-2108-3. 242 pàgs. Pàgs. 150-151.






MCCullough, Colleen. Hombre de Roma, El. The First Man in Rome. Ed. Planeta. Barcelona, 2000. 828 pàgs. Col. Ultimos Éxitos de la Novela Històriaca, núm. 29.
Subgènere policíac. Sense gaire interès.

Petroni. Satiricó. Ed. Columna. Barcelona, 1989. 176 pàgs.
Clàssic de l’època. Es pot complementar amb la pel·lícula de Fellini del mateix títol. Sense gaire interès.

Davis, Lindsey. ¡A los leones!. Two for the Lions. Ed. Planeta. Barcelona, 2000. 424 pàgs. Col. Últimos Éxitos de la Novela Histórica.
Subgènere policíac. Sense gaire interès, però divertida.

Davis, Lindsey. Plata de Britania, La. The Silver Pigs. Ed. Salvat. Barcelona,1998. 336 pàgs. Col. Historias de Grecia y Roma.
Subgènere policíac. Sense gaire interès.


Maalouf, Amin. León el Africano. Léon l'African. Ed. Salvat. Barcelona, 1994. 288 pàgs. Col. Novela Histórica, núm. 2.
Una perspectiva no occidental i valuosa del món no europeu.

Borrell, Joaquim. L’esclava de blau. Ed. Columna. Barcelona, 1992. 270 pàgs.
Un grec es converteix en detectiu a la Roma de Cèsar. Relat afectat, avorrit i amb pretensions humorístiques... quan llegir esdevé malaguanyat temps que podria dedicar-se a altres bons llibres. La coberta és una fotografia que sembla una model de qualsevol revista de modes actual. No passa de ser una pèssima novel·la juvenil.

Bulwer-Lytton, Edward G. Los últimos días de Pompeya. The Last Days of Pompeii. Ed. Comunicación & Publicaciones. Barcelona, 2006. 320 pàgs.
Sota una trama amorosa es descriu la vida de la ciutat sepultada sota el Vesubi, s’exalta tanmateix els primers cristians. Escrita el 1832-1833 paral·lelament als treballs arqueològics.


Aguiar, Joâo. Viriato Iberia contra Roma. A voz dos deuses. El País. Madrid, 2005. 304 pàgs.
147-139 aC. Tongio, guerrer il·lustrat de Viriat relata les campanyes del cabdill lusità. Tot i les 15 edicions portugueses, no és res de l’altra dijous.

Cercar en aquest blog

La meva llista de blogs

Dades personals

Follow by Email

twitter

facebook

My Great Web page